Vistos els Pastorets d'aquest any dirigits pel senyor Josep Rodri, puc dir que no són els Pastorets de tota la vida. Són diferents. Ja em sap greu diferir en aquest punt amb persones que respecto i admiro, però què voleu que us digui, jo els veig ben diferents. On rau la diferència? És una qüestió de concepte i de plantejament, dels fons de la qüestió: Els Pastorets d'aquest any són una obra de teatre.
Una obra de teatre, ben feta, emotiva, màgica pels més petits, una mostra del teatre total i realitzada amb el compromís i la il•lusió de totes les persones que la fan possible. Però és una obra de teatre.
Per començar s'allunya del relat religiós i ple de devoció i entrega que és l'esperit del llibret de l'Estel de Natzaret de Pàmies, molt diferent en aquest sentit dels pastorets de Folch i Torres, per exemple. I aquesta voluntat ja la deixava clara el director, Josep Rodri, quan a la roda de premsa ja avisava que eren uns Pastorets amb menys càrrega religiosa ("ein?") i quan posa en veu d'una nena el que per ell són "Els Pastorets": " un conte que hem trobat per aquí".
Com li agrada al director presentar les religions convertides en un conte i oblidades al racó més fosc d'una casa, fora de la vida quotidiana! Suposo que aquesta és la "dolça venjança" del doctrinarisme quan ja ha perdut totes les batalles. Però no ens fa cap favor a l'hora d'emprendre els reptes que avui tenim plantejats, tasca per la que cal tenir ben present que per canviar el món primer cal entendre'l tal i com és, sense obviar cap realitat ( per molt que un vulgui), i menys una realitat com la religiosa que té un pes fonamental en la història.
I com a qualsevol obra de teatre ( fins i tot d'aquestes tant subvencionades que ningú entén... ni els de dalt de l'escenari, i que provoquen que no tornis al teatre durant els propers cinc anys..)... com deia, com passa en una obra de teatre al final els actors saluden! Saluden!!! Quines ganes puerils de provocar que té el senyor director! Pueril perquè demostra que no coneix massa el text ni el sentit del text! En una obra com l'Estel de Natzaret, on el que importa és el missatge ( missatge que el director ja rebaixa) la feina de l'actor i la seva entrega està al servei del missatge. Al servei d'un compromís. I això és una mostra de generositat tremenda de l'actor vers un missatge i un projecte col•lectiu. Força preocupant que algú que ve de Bertolt Brecht no doni valor al sentit col•lectiu... però vaja, aquest és un dels grans debats del nostre dia: hem perdut el sentit col•lectiu de la nostra existència ( al carrer, a les ciutats, a la feina, a l'escola, a la familia...) i volem viure a la carta ( és allò tan sentit de "jo pago els meus impostos i tinc dret a fer el que jo cregui..." sense tenir clar que pagar és el compliment d'un deure col•lectiu... però d'això ja en parlarem un altre dia).
En fi, que no, que no són Els Pastorets de tota la vida, que estan rebaixats. Sembla que hi ha algunes persones ( no totes) d'una generació ( la del 68) que han passat de voler canviar-ho tot a anar de rebaixes.
Així que permeteu-me dir a aquells que en un moment van creure que podrien canviar el món i que després ja no han cregut en res, que la postmodernitat s'ha acabat. Les rebaixes s'han acabat. Torna a ser l'hora de mullar-se. De pendre opcions clares. De crear. De generar nous projectes i discursos, lluny de les rebaixes, del "bocabadament" o la incredulitat propia de la postmodernitat. Encarar la vida amb projectes i opcions fortes, plenes de raons, de idees, de riscos, d'optimisme, d'esperança i també de fe ( això sí que és un risc!!): fe en les idees, en els projectes col•lectius, en la religió, en el dia a dia...
Davant les rebaixes, l'astorament i la superficialitat, proposo el compromís, la decisió i el criteri, encara que m'equivoqui.
publicat per
http://ivanpera.blogspot.com
4 de febrer de 2011