San Juan i Toledo es llueixen en un mà a mà a 'El
montaplatos', de Pinter
publicat per José CArlos Sorribes www.elperiodico.cat Dijous, 25 d'octubre
del 2012
Tota visita d'Animalario a Barcelona sempre provoca interès
i més si al capdavant hi ha els seus integrants més mediàtics: Alberto San Juan
i Guillermo Toledo, dirigits per Andrés Lima, un altre pilar del grup. L'anunci
de la suspensió de l'activitat de la prestigiosa companyia madrilenya feia més
atractiva l'estrena (fins diumenge) al Lliure de Montjuïc d'El montaplatos, una
inquietant obra -estrenada el 1960- de Harold Pinter amb dos sicaris de pa
sucat amb oli. L'expectació es va saldar amb nota en un muntatge que demana
digestió pausada.
Alberto San Juan i
Guillermo Toledo, en una escena d''El montaplatos'. ANDRÉS DE GABRIEL Edició
Impresa Versió en .PDF Informació publicada en la página 62 de la secció de
Televisió i Radio de l'edició impresa del dia 25 d'octubre de 2012 VEURE ARXIU
(.PDF)
El nobel britànic es mou des de l'absurd a la seca denúncia
de la submissió humana a un poder invisible i capritxós. ¿Què està passant
aquí?, es qüestiona en un moment de la peça Gus (Willy Toledo). La pregunta se
la pot formular el públic davant l'escriptura de Pinter. El text exigeix un
públic pacient, disposat a entrar sense presses en el joc metafòric, fosc i
terrorífic que dibuixa el dramaturg.
Ens trobem davant de dos tipus que es troben en un sinistre
soterrani -a penes dos llits i dues portes a una banda- i dels quals sabrem a
poc a poc que són assassins a sou d'una enigmàtica organització. Ben (San Juan)
és el veterà i Gus, el més inexpert i nerviós -Toledo camina d'una banda a
l'altra de l'escena sense parrar- que aviat comença a dubtar de tot. Per
exemple, per què es troben a la cuina d'un restaurant davant les peticions de
plats cada un més estrany a través d'un muntaplats, el tercer personatge.
GRANS EFECTES
Si bé en el primer tram hi ha lloc per a la comicitat,
l'atmosfera es va fent més espessa i tràgica. San Juan i Toledo, sempre
solvents, resolen el seu mà a mà en els dos registres, tot i que en la part
còmica flirtegen amb l'efectisme. L'escenografia, d'un enorme plàstic negre que
entapissa fins i tot les butaques del públic, ajuda a crear el clima asfixiant.
Igual que uns magnífics efectes de so i llum. I en la sàvia direcció de Lima
només grinyola un final excessiu i poc d'acord amb el to sec i àrid de la
resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada