Kiss&Cry inaugura el festival de Terrassa
amb una oda a la quotidianitat
“Les morts són com les vides, no n’hi ha dues
d’iguals”, sentencia una veu d’ultratomba mentre dos dits ballen en la foscor del
Teatre Principal de Terrassa. A través de les coreografies dactilars de Cold
blood, l’espectacle inaugural del festival Terrassa Noves Tendències (TNT), els
belgues Kiss&Cry van construir divendres una oda a l’encís més subtil de la
quotidianitat. Amb una proposta carregada de bellesa i plasticitat, la
companyia va obrir la veda d’un festival ple d’espectacles per celebrar la
vida. I no passa res si del que es tracta és de fugir del món, perquè en
qualsevol lloc es pot alçar un bosc que serveixi de refugi. Ho ha demostrat
l’acció performativa de Juan Navarro i Pablo Gisbert, que, acompanyats d’un
grup de ninis (joves que ni estudien ni treballen), han erigit durant tres dies
a la Sala Muncunill un amagatall natural on el temps s’atura i la pressió social
no pot entrar.
La instal·lació d’El bosque busca el mateix
que les actrius d’El Pollo Campero Comidas Para Llevar: carregar contra el pes
al qual ens sotmeten els altres. Elles ho fan estripant les costures del teatre
a Parecer felices, una peça vestida de coloraines que furga hàbilment en la
hipocresia de les xarxes socials. Cantar en un karaoke, penjar vides falses a
internet i protegir-se en la ficció reflecteixen un patetisme normalitzat que
el muntatge destrossa exposant-lo, simplement, a l’escenari.
A la cúpula del Teatre Principal un bombardeig
de vídeos porno i una mica de paper de vàter donen la benvinguda a
l’espectador. Però no hi ha ni amabilitat ni calidesa en la pornografia
mainstream, i a Porn is on de Marina Rodríguez tampoc. La peça s’enfronta amb
valentia a la submissió de la dona i a l’impacte que aquesta indústria té en la
societat, i deixa clar que la imatge d’una dona caient a terra diu molt més que
no pas els sermons retrògrads de segons quines tertúlies.
Dos carrers més enllà, en una casa del carrer
Sant Llorenç, s’oculta la seu secreta del poder. Just al davant uns joves
salten amb monopatins mentre un públic escàs els observa. Cap d’ells ho sap,
però són a tocar d’un menjador on es decapiten candidats i es trafica amb els
cadàvers. L’experiment és obra de Marc Villanueva, que amb El candidato rescata
un joc de taula dels anys 70 per reflexionar sobre les lògiques de la política
més salvatge. Ho fa convertint els vuit espectadors en aspirants a governadors
guiats per dos objectius: acabar amb la competència i arribar a dalt de tot. La
partida performativa deixa aviat de ser un simple joc per erigir-se com un
mirall eficaç de les altes esferes i demostrar que tota bona intenció serà
inevitablement aixafada per l’atracció carnívora i destructora del poder.
Publicat per
Núria Juanico
El bosqueés una instal·lació que denuncia la
pressió social. / Marta Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada