'TENNESSEE', una mirada amarga

www.elperiodico.com

14 setembre de 2006

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ Xavier Albertí

ESTRENA 7 de setembre

TEATRE Romea

Al director i autor Xavier Albertí li agrada acostar-se a grans personalitats de la creació contemporània, recrear-los i oferir-ne a l'espectador un perfil suficient, tant personal com de la seva obra. Ho va fer amb Jaime Gil de Biedma (Más extraño que el paraíso), Pier Paolo Pasolini (PPP) i Terenci Moix (El pes de la palla). I ara la seva elecció és el dramaturg nord-americà Tennessee Williams (1911-1983), un personatge complex, que va viure l'èxit i l'oblit, una criatura turmentada, esquiva en més d'un moment i amarga en altres.Albertí, que és en escena l'alter ego del dramaturg, i així es dirigeix al públic per explicar-li algunes de les circumstàncies que van marcar el dur viatge de l'autor d'Un tranvía llamado deseo. El director ha bussejat en l'etapa final de Williams i s'acosta a títols d'aquesta època, com ara A un bar d'un hotel de Tòquio, No puc imaginar el demà, Una anàlisi perfecta feta per un lloro i El quadern de Trigorin, totes escrites entre els anys 1966 i 1980. A més, utilitza passatges de les seves memòries (1975).El material, doncs, que s'utilitza en el muntatge és d'un Williams crepuscular, dolgut per l'oblit en què ha caigut. L'amargura i la soledat del dramaturg estan a l'escenari del Romea i Albertí les ha sabut manipular en el bon sentit i acostar-nos precisament a aquells moments i a aquelles circumstàncies de l'autor. En les primeres intervencions d'Albertí/Williams hi ha una bona dosi d'humor sarcàstic molt concentrat que després, a través de la representació de fragments de les obres citades, s'anirà diluint. Però finalment el Tennessee Williams que queda al Romea és un personatge dolgut.Pel que fa als intèrprets se'ls ha de posar bona nota a tots: Mont Plans, Roser Camí, Jordi Collet, Ricard Borràs, Nora Navas i el mateix Albertí, que també s'atreveix amb el piano. En la funció que jo vaig veure, Albertí pecava de projectar poc la veu i abusar d'un to intimista, difícil en un espai com el Romea. Però, insisteixo, a Tennessee hi ha un excel.lent treball global dels actors. I s'ha de ressaltar l'esplèndida escena de Mont Plans, en el primer text representat, i la convincent actuació de Roser Camí, que sens dubte és un dels grans al.licients d'aquest espectacle.¿Convenç del tot la representació del Romea? Diria que no, basant-me en el fet que li falta emoció, entrar per aquesta via en l'espectador. Hi ha moltes coses bones en l'obra, recomanable sens dubte, però el seu caràcter documental s'imposa a qualsevol tipus de passió, de commoció entre el públic.