www.totmataro.cat
2 de març de 2010
Sala Cabañes estrena ‘No et vesteixis per sopar’, un vodevil d’estar per casa
Comas Soler
Des del primer instant, tant bon punt els focus il·luminen l’escenografia de to pseudorealista i kitsch de ‘No et vesteixis per sopar’, queda subratllat com a element central la icona premonitòria de què anirà la història: un sofà. I és que aquesta comedieta escrita per Marc Camoletti (1923-2003), un director i dramaturg suís establert a França, és un exponent retardat del que per les nostres latituds, de fa temps, de manera malvolent s’anomena teatre de tresillo. Un subgènere acomodatici, influït per l’estil dels vodevils francesos de menys volada, que busca l’èxit i la riallada fàcil amb arguments de poca entitat.
Pel broc gros
Amb molt bona entrada, dissabte passat es va estrenar a la Sala Cabañes la versió que ha posat en escena en Josep M. Rabassa, un dels directors experimentats i més constants de la casa, capaç d’haver-se-les amb tota mena de repertoris. Secundat aquest cop per una producció més generosa que en d’altres ocasions, i conscient que ‘No et vesteixis per sopar’ és una solemne astracanada, Rabassa ha decidit amb murrieria accentuar el caràcter eixelebrat de la peça i donar plena llibertat als seus sis actors per a estrafer totes les situacions i facècies amb una escenificació que força el gest, la veu i el joc d’entrades i sortides. I tots compleixen. És una opció coherent amb la beneiteria de l’obra i que té a més el doble avantatge d’aconseguir manifestament que els intèrprets s’ho passin d’allò més bé i que, de retop, encomanin el seu enriolament al públic.
Enganys a dojo
A Catalunya ‘No et vesteixis per sopar’ compta amb el precedent de l’espectacle professional que l’any 1993 en va fer en Ricard Reguant i que es va poder veure als teatres Condal i Borràs de Barcelona, protagonitzat amb molt d’èxit per en Joan Pera, l’Amparo Moreno i en Carles Canut, entre altres. De llavors ençà molts grups amateurs l’han portat a escena perquè és una aposta sense massa risc, on tot s’hi val. L’obra no és res més que una rastellera d’embolics que susciten un paio que té una amant, la seva dona que s’entén amb el millor amic del marit i una cuinera de lloguer i el seu company que, tot i ser aquests darrers els personatges aparentment més toixos, són els únics que acaben traient profit d’una situació grotesca d’equívocs, calentors i banyes entre uns i altres.
Treball col·lectiu
En el seu muntatge en Josep M. Rabassa treballa una clau d’interpretació que posa l’accent en la dimensió col·lectiva, per bé que en Ferran Camps i sobretot la Jèssica Pérez destaquen entremig del conjunt en què també la Coral Consegal, la Diana Gàmez, en Jordi Romagosa i en Joan Rovira defensen acceptablement la part que els toca. Així, amb la brometa passada de rosca que tots plegats aconsegueixen teixir i mantenir, i malgrat alguna baixada de ritme en el segon acte, entretenen prou bé l’espectador al llarg de la funció. Vet aquí, doncs, que al final recullen merescudament de la concurrència una bona dosi d’aplaudiments i d’elogis per aquesta frívola apologia de l’adulteri que és ‘No et vesteixis per sopar’. I que això passi precisament en el teatre del Centre Catòlic no deixa de ser una altra conya.
LA FITXA
‘No et vesteixis per sopar’,
de Marc Camoletti.
Direcció de Josep M. Rabassa.
Sala Cabañes, 27 de febrer de 2010.
