Còctel trepidant

'Qui té por de Virginia Woolf?', primer gran èxit de la temporada al Monumental

Quan es barregen ingredients de primera qualitat, el combinat resultant ha de ser bo per força. Aquest és el cas de l'esplèndida representació de 'Qui té por de Virginia Woolf?' que divendres passat va seduir la munió d'espectadors que abarrotava i va deixar petit el teatre de la Riera. I és que la conjunció d’una obra solvent, d’un director innovador i d’uns actors notables que s'hi deixen la pell, afegida a les ganes d'un públic entregat, només pot donar com a resultat una sessió de gran teatre, de les que fan afició. Dit d'una altra manera: un plaer.

'Qui té por de Virginia Woolf?' és una peça coneguda principalment per la versió cinematogràfica que en va fer Mike Nichols l'any 1966 amb Richard Burton i Elizabeth Taylor en els papers protagonistes. El seu autor és Edward Albee (1928), representant màxim de la generació de l'anomenat "nou teatre americà" que va sorgir a mitjan segle passat a l'Off-Broadway. Influït per Artaud, Strindberg i Tennessee Williams, entre altres, de seguida va esdevenir un dramaturg de fama internacional i de gran èxit en els circuits comercials. Com fan d'altres escriptors coetanis, Albee construeix una mirada crítica envers la classe benestant americana i les turmentades relacions familiars que la doble moral del seu cofoisme genera. En aquest sentit, 'Qui té por de Virginia Woolf?' resulta emblemàtica. Situada als anys seixanta en un ambient universitari, l'obra és un melodrama psicològic que descriu una vetllada absurdament espantosa compartida per dos matrimonis. El més madur el formen George, un professor d'història impotent i fracassat, i Martha, l'estèril i frívola filla del rector de la institució acadèmica. I els joves són Nick, un biòleg ambiciós, i Honey, una bleda potentada. L'estranya relació que mantenen els primers, en què l'odi es barreja amb una dependència mútua, acaba arrossegant-los a tots cap a una cerimònia de la confusió cada cop més violenta, on insults, recels i misèries evidencien el seu terror a encarar una realitat vital del tot frustrant.

Energia, ritme i tensió
La posada en escena és de Daniel Veronese (1955), un director argentí de renom que s'ha donat a conèixer al nostre país per les seves adaptacions d'autors clàssics, sobretot d’Ibsen i de Txèkhov. El seu estil habitual passa per la capacitat que té de comprimir un text i aconseguir una mena de destil•lat que sap mantenir la fidelitat a l’original i alhora el fa més intens i proper al públic. Acostumat a treballar sempre amb el seu propi elenc i amb una escenografia mínima, en aquesta ocasió ho ha fet amb quatre actors catalans que no coneixia prèviament, en una llengua que tampoc no dominava i amb una detallada decoració realista. Però aquests condicionants de la producció no han estat cap obstacle per deixar ben clara la seva empremta. A partir d'una traducció de Josep Maria Pou que fa servir un llenguatge viu i actual, ha esporgat el que li ha convingut i ha dut a terme un muntatge ple d'energia que amb un ritme trepidant i a estones atropellat aguanta des de l’inici fins a l'acabament la tensió del joc dramàtic sense ni un instant de respir.

Pòquer d’intèrprets
'Qui té por de Virginia Woolf?' és una obra amb poca acció però amb uns diàlegs d'una virulència diabòlica. Per això els intèrprets són el principal factor que en determina la qualitat. I aquí tots quatre aconsegueixen l'excel•lència. Pere Arquillué recrea amb mestria el seu personatge. Utilitza ajustadament elements de comicitat decantats cap al sarcasme i aconsegueix fer versemblants les seves fòbies submergides en glopades d'alcohol a dojo. Emma Vilarasau és una perfecta contrincant. Ràpida en els embats i crescuda en els moments de màxima ferocitat. Els secundaris Ivan Benet i Mireia Aixalà també estan magnífics en uns papers molt poc agraïts, però fonamentals com a contrapunt de la parella protagonista. Al final, amb un aplaudiment de gala, el públic mataroní va sentenciar la funció número cent trenta d'aquesta proposta de Veronese. Magnífica. En tots els sentits.

publicat per
Comnas Soler
www.totmataro.cat
20 de març de 2012