Alfredo Sanzol reflexiona al Lliure els records de la infantesa
Un dia, mentre estem treballant, o comprant al super, o veient la tele… ens ve al cap una imatge, una situació que vam viure fa molts anys, quan érem petits. No sé sap molt bé perquè els records arriben, de sobte, què és el que els fa sortir del racó del cervell on es troben amagats. Però el cert és que tornen: una olor, un so, un color els fa reaparèixer sense avís i… tornem a tenir quatre, o cinc, o tres anys. Un viatge al passat, a la lluna del nostre temps, que ha inspirat l'últim treball d'Alfredo Sanzol.
Sanzol ha escrit i dirigit 'En la Luna', l'espectacle del Teatro de la Abadía que aquest dimecres arriba a la seu de Gràcia del Teatre Lliure, on es podrà veure fins diumenge en la seva versió original en castellà. Un espectacle que proposa un viatge a la lluna, però en un sentit metafòric: un viatge al nostre passat, als records que habiten els espais més recòndits de la memòria i que, sense saber ben bé perquè, es planten en el present sense que ningú no els hagi convidat.
Són records desconcertants perquè, de fet, podem estar-ne segurs de la seva autenticitat? Recordem coses que realment han passat, o que creiem que han passat? Allò que recordem és la pel•lícula dels fets tal i com els vam viure nosaltres, o tal i com ens els van explicar. Potser reals, potser inventats, potser experimentats, potser apresos, el cert és que els records els vivim amb una intensitat punyent però, lluny de veure'ls com una intrusió, Sanzol els interpreta com una manera d'ajudar-nos a entendre qui som, d'on venim. Potser sí que no resulten de fiar, i que allò que creiem que és un record d'un fet real no és més que el record d'un somni que un dia vam tenir. En qualsevol cas, creu Sanzol, tant sí és verídic com inventat, aquest record ajuda a construir la nostra identitat, explica qui som. O, el que és més important, qui creiem ser.
El marcador del passat
Diu Sanzol que va escriure 'En la Luna' com a resultat de la seva recent paternitat. "La necessitat d’empatia amb el nen exigeix entendre, comprendre, conèixer el nen que vam ser i el nen que som, i em fa la sensació que aquests records guarden els marcadores genètics del passat". Pel director aquests records, especials, i escassos , "els guardem com una cosa molt valuosa i íntima, de la qual parlem amb una certa reverència, com si fossin un regal, o una condemna de la qual no ens podem desprendre".
Els personatges d’'En la Luna' no saben ben bé on són. Ni ho saben, ni ho volen saber. Són com nens, que viuen a la Terra com podrien viure a Mart o a la Lluna. I viuen els seus somnis amb la mateixa intensitat que el seu dia a dia. Realitat i fantasia es confonen, tot és igualment important i ho continuarà sent fins que es facin grans i, aleshores, tot es torni completament relatiu. Un dia vam ser nens. I avui, com aleshores, potser no sabem on som, si a la Terra, o a la Lluna.
publicat per
Isidre Estévez
foto : Ros - Ribas
http://www.lamalla.cat
27 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada