publicat
per
3 de maig
de 2014
Jordi Nopca
La companyia del Quebec presenta ‘ID’, combinació d’acrobàcies
i homenatge a les tribus urbanes
El mateix dia que el circ Éloize presenta l’espectacle ID a
Belgrad, alguns dels catorze actors de l’obra esmorzen amb calma al menjador de
l’hotel on s’allotgen. N’hi ha que ja estan carregats d’energia i van d’una
banda a l’altra del bufet, servint-se força proteïnes. D’altres encara es
refreguen els ulls i admeten sentir-se esgotats després de l’últim entrenament.
Un d’ells passeja amb unes sabatilles enormes de color rosa que representen el
cos, el coll i el rostre perspicaç d’un cigne.
Al final de l’àpat, els actors comproven l’hora als mòbils:
comença el compte enrere per a l’estrena d’ ID, un xou que integra amb molt
d’encert acrobàcies i prodigis corporals amb una aproximació als balls i
actituds arrogants de les tribus urbanes, que en un primer moment podrien fer
pensar en l’odi irreconciliable de West Side Story però que de seguida vira cap
a la fraternitat interracial, amb històries d’amor incloses.
Ficar-se el públic a la butxaca
Belgrad és una ciutat dividida entre la meitat antiga, que
conserva els principals atractius turístics i condensa una atapeïda programació
musical d’arrel tradicional i jazzística per bars i restaurants, i la que va
créixer sense gaire planificació urbanística durant l’etapa comunista.
L’espectacle de la companyia del Quebec, que arriba els dies 9 i 10 de maig al
Barcelona Teatre Musical, es representa al centre Sava, situat a la vora del
riu que parteix la ciutat. A l’auditori serbi, més d’un miler d’assistents -amb
un percentatge notable de nens- esperen que comenci l’obra. Ja des de l’inici,
ID es fica el públic a la butxaca, narrant amb rapidesa la trobada d’una
parella en un entorn de gran ciutat nord-americana, coronat per un skyline
projectat al fons de l’escenari al damunt de blocs immensos. L’idil·li acaba
ràpid: tres membres d’una tribu urbana interrompen el flirteig i exhibeixen les
primeres acrobàcies conjuntes, a les quals ràpidament se sumen la resta
d’actors. Hi ha patinadors en línia, ciclistes, tombarelles i coreografies
eficaces que es van encadenant a ritme de hip-hop i música electrònica.
En un dels números més aplaudits, un equilibrista construeix
un castell de cadires, que va col·locant una al capdamunt de l’altra fins que
assumeix el repte de deixar la vuitena inclinada en diagonal i fer-hi la
vertical al cim. “Aquest és el moment on ho passo pitjor -admetia el valencià
Ángel Sánchez poc després d’acabar el xou, mentre els seus companys feien els
últims exercicis de la nit-. Pot semblar impossible, però tinc una mica de
vertigen. Una vegada, quan era a dalt de tot, sentia massa xiuxiuejos entre el
públic i vaig demanar que callessin posant-me un dit al damunt dels llavis.
Vaig acabar el número amb èxit, i, a diferència d’altres vegades, no em van
aplaudir gens. M’ho vaig guanyar!”
ID escup energia des del primer minut. Un ciclista embogit
fa pujar un espectador i, després de fer-lo jeure al mig de l’escenari, fa
acrobàcies al seu voltant, aturant-se sempre abans de fer-li cap mal.
S’homenatja la classe obrera urbana mentre un divertit malabarista fa
meravelles amb quatre, cinc, sis i fins a set pilotes. “Faig malabars des que
era una criatura. M’agrada molt però és el que em costa més del món: requereix
una concentració quasi sobrehumana -comenta Nicolas Fortin ja a l’hotel-.
Alhora, m’esforço molt per trencar la quarta paret. Vull que el públic rigui,
que no percebi els meus nervis”.
L’encant de la cinta blanca
Un dels secrets que el públic ha de descobrir tot sol durant
l’espectacle és l’enigmàtic trampolí amagat en un punt estratègic. Sí que es
poden explicar, en canvi, les filigranes amb cèrcol aeri de Justine
Méthé-Crozat, les meravelles que Conor Neall pot fer amb la barra i, molt
especialment, la ductilitat corporal d’Emi Vauthey. “Vaig néixer flexible.
Sovint se’m disloquen braços i cames quan passejo pel carrer -explica Vauthey-.
L’entrenament és fonamental, però tocar-me el front amb les puntes dels dits
del peu no és un esforç sobrehumà”.
Gairebé al final d’ ID, l’acròbata captiva els assistents suspesa
a uns quants metres de terra amb una cinta blanca mentre un patinador prova de
seguir-li el ritme. Carregada de romanticisme, la conciliació entre disciplines
escèniques deixa el públic amb la boca oberta. Els més petits surten de
l’espectacle fent saltirons i tombarelles, disposats a ser la pròxima generació
d’acròbates sense
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada