publicat
per
1 de maig de 2014
José Carlos Sorribes
Foto : Josep Garcia
El context de crisi aguditza la precarietat laboral d'uns
artistes que han viscut sempre a la corda fluixa
L'augment de companyies independents no ha anat en paral·lel
al de la capacitat per acollir les seves produccions
La gent del teatre no ha viscut mai una època de vaques
grasses. I encara menys quan els fonaments de l'estat del benestar pateixen
constants sacsejades. La queixa dels impulsors de Llibert, un de tants
muntatges del nodrit circuit independent, sobre la impossibilitat de prorrogar
la seva aplaudida obra per la falta d'ingressos ha revifat el debat de la
sostenibilitat de l'ecosistema teatral català. Si és elogiat pel talent que pot
irradiar, també acusa la precarietat per les condicions en què sobreviuen molts
dels protagonistes d'una professió vocacional com poques. Fora de l'escenari
del TNC, el Lliure o d'un teatre de la productora Focus, per exemple, cau el
mateix xàfec que en altres sectors laborals. O més.
Per a Joan Maria Gual, president de l'Associació d'Actors i
Directors Professionals de Catalunya, és un tema intern i extern. «Hi ha una
part vocacional de la qual s'abusa. Nosaltres mateixos generem aquesta
autoexplotació. Però vaig més enllà del teatre. S'ha d'eradicar la precarietat
i lluitar contra els xoriços que se n'aprofiten», sentencia.
El problema es manifesta també, segons la seva opinió, en
pràctiques com les del TNC i el festival Grec, en col·laboració amb l'Institut
del Teatre, per generar projectes amb actors joves a partir de beques. «Admeto
la bona fe, però no es pot caure en aquesta trampa. No és una oportunitat un
contracte de 400 euros al mes, és un desastre», explica Gual després de la
creació de la companyia jove del TNC amb «actors llicenciats fa tres o quatre
anys» en comptes d'alumnes a punt d'acabar.
SOLUCIÓ DIFÍCIL
Xavier Albertí, director del Teatre Nacional, considera que
l'ecosistema teatral s'ha muntat sobre «un equilibri impossible» pel fet que
«hi ha molta més producció que capacitat per acollir-la», una cosa que s'ha
agreujat amb el descens de recursos públics.
El director del TNC reconeix que no sap «com s'arregla»
aquesta situació de precarietat. Ell mateix la va patir, per elecció pròpia
puntualitza, quan va dirigir sense cobrar Com dir-ho?, de Benet i Jornet, al
Teatre Almeria. «Em van dir, tenim teatre, text, actors implicats, però no hi
ha recursos. Afortunadament jo tenia un sou en una altra banda per poder-me
guanyar la vida i hi podia apostar».
Toni Casares, responsable de la històrica Sala Beckett,
coincideix amb el diagnòstic de Gual sobre la demolició de l'estat del
benestar. I explica que algunes sales s'han vist obligades, en la mesura de les
seves escasses possibilitats, a ajudar en la producció de les moltes companyies
sorgides els últims 10 anys. En una altra època, assenyala, els actors trobaven
més «opcions professionals» de manera individual. «Malgrat que ho intentem, no
resolem els seus problemes», assenyala en el sentit d'aquesta delegació no
escrita de les institucions per les retallades.
Casares, que ha apostat per companyies innovadores com Sixto
Paz, afegeix que el talent d'avui és el fruit d'una sembra anterior. «Ara ja es
detecten símptomes d'empobriment en la diversitat de propostes». I emet una
frase lapidària i inqüestionable: «És molt difícil que el teatre no sigui deficitari,
però és necessari».
Entre les noves companyies, Prisamata ha irromput al
capdamunt de l'escalafó amb Sé de un lugar i Jo mai. «Agraeixo que s'obri el
debat, però s'ha d'anar molt alerta amb el victimisme i més en una època com
aquesta, no de crisi, sinó d'estafa social», avisa el seu director, Iván
Morales.
PEDAGOGIA
Adverteix que és necessària la «creativitat» dins i fora de
l'escenari sense oblidar que «amb crisi o sense no hi haurà mai lloc per a
tots». Morales també recorda que aquests temps obliguen a un paper hiperactiu,
tant per fer «pedagogia de la cultura com a cosa útil» com per canviar la
mentalitat. «En el teatre independent estem obligats a ser artistes, promotors
i inversors al mateix temps».
Bernat Quintana és un actor que trepitja el circuit indie,
amb la companyia Les Antonietes, i ara estrenarà amb Josep Maria Flotats al
TNC. «Anem d'una banda a l'altra. Com deia Anna Lizaran, estem pendents que ens
lloguin. Pots treballar cinc mesos en una cosa molt gratificant, però també
vols ser compensat». I cita un altre il·lustre per insistir en una pedagogia
necessària: «S'ha d'entendre que, com diu Lluís Pasqual, la cultura és la
medicina de l'ànima».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada