Josep Maria Flotats «Em va tocar que Mas digués que jo era un símbol

publicat per

http://www.elperiodico.cat

3 de maig de 2014

José Carlos Sorribes

foto . Carlos Montañés

 

Fa gairebé 10 mesos durant un acte a bombo i platerets, del qual queda com a memòria una gran placa a l'entrada de la Sala Gran del TNC, el president Mas el va definir com un «símbol del país». Tancava així una ferida oberta el 1997 quan Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939) va ser destituït de forma fulminant pel conseller Pujals, del Govern de Jordi Pujol. El novembre passat va recitar Un rèquiem per a Salvador Espriu, però és ara quan torna a obrir de bat en bat la porta del gran teatre públic el que va ser el seu director fundador. Dimecres, estrena El joc de l'amor i de l'atzar, de Marivaux.

-¿Quins sentiments l'atrapen aquests dies de tornada?

-Estic emocionat pel fet de retrobar-me amb gent a qui estimo, no per les pedres. No tinc sentiments pels edificis. Hi ha una part del meu equip del Poliorama, que em va seguir al Nacional, que encara segueix aquí. És molt agradable tornar a estar amb ells.

-¿Va arribar a pensar que mai tornaria a dirigir o treballar al TNC?

-Aquesta idea no formava part dels meus pensaments. Pensava que, com que s'havia tractat d'una decisió política, era normal que no hi hagués res més al darrere. Sí que em va sorprendre positivament que hi hagués la voluntat de reparació. «Benvinguda sigui», em vaig dir. Això sí que pensava que no passaria.

-Mas li va dir «símbol del país» durant aquella jornada tan especial.

-Em va tocar molt que digués això. I crec que també va ser molt important que el president Pujol volgués assistir a l'acte.

-¿Com es va concretar el retorn?

-El primer que em va demanar Xavier Albertí [director del TNC] va ser que recités en el rèquiem. Tot seguit em va parlar d'un espectacle per a la seva primera temporada. Li vaig dir: «D'acord. Què i com». Jo ja tenia una obra al calaix. Vaig pensar que era un bon moment per tornar a l'escenari gran amb un espectacle amb gent jove, i que em recordés l'experiència d'El despertar de la primavera i Cyrano al Poliorama. El Xavier em va dir que jo podia fer l'únic personatge adult, el de pare.

-I no ha sigut així per a decepció de molts dels seus seguidors.

-No, m'agrada la idea de continuïtat, de la tradició teatral en el bon sentit de la paraula. Un dels que feien d'adolescent a El despertar [Àlex Casanovas] serà ara el pare. Em feia il·lusió aquest joc privat meu. Jo preferia només dirigir. Marivaux és molt delicat, gens fàcil. Vull estar únicament assegut a la platea.

-¿Ha perdut energia per actuar? Manté un aspecte excel·lent.

-Sí, tinc ganes d'actuar. És clar. Però dirigir és no parar, pujar i baixar de l'escenari sense pausa. Vaig pensar també que ja m'havien vist, sempre faig d'actor. No es tractava de mi, sinó de teatre, d'un espectacle a través d'un exercici d'estil amb gent jove. He estat sempre a l'escenari, i ja ho faré més endavant. Em semblava que si ho feia a l'obra venia per estar en primer pla.

-¿Els joves actors d'avui són millors que els de fa 30 anys?

-M'han sorprès en positiu. Crec que estan més preparats en general. Durant les proves de selecció vam tenir un problema: hi havia tres o quatre opcions per a cada personatge. No vull dir que siguin millors, però no tenia tantes possibilitats amb El despertar. Crec que és el resultat que hi ha més curiositat i informació que abans.

-¿Ja ho havia comprovat com a espectador del teatre català?

-Ho he pogut seguir només a través de la premsa. Gairebé no he vist res perquè he tingut la sort que he treballat constantment.

-¿Només té casa a Madrid?

-Madrid ha sigut la base, perquè allà estrenava, i hi ha la productora. Però segueixo tenint la meva casa a Barcelona.

-En aquesta època de crisi i retallades, ¿ha canviat la funció d'un teatre públic respecte a la seva època?

-Jo sóc fill del teatre públic, on em vaig formar. Continuo creient profundament en la seva necessitat, però això no vol dir que estigui oposat a cap teatre privat. Ni de bon tros. És indispensable perquè es pot permetre espectacles que un de privat no pot. La idea del teatre públic està associada també a la d'una companyia estable, cosa que no vol dir que tingui sempre els mateixos actors. Aquesta fidelització la vaig començar aquí i al Poliorama. No puc concebre una societat sense una universitat pública, amb el teatre passa el mateix.

-Un fet que últimament s'ha de recordar amb massa freqüència.

-M'angoixa que tornem a mentalitats antigues, per no dir reaccionàries del tot, que segueixin pensant en l'artista com una cosa supèrflua. Com que hi ha recessió, hi ha el clima en la política que no és necessari. El millor exemple de com carregar-se el teatre és el 21% de l'IVA.

-Parlant de tradicions, torna amb un clàssic francès, un teatre que domina per formació i experiència. ¿Juga sobre segur?

-No, no. Fins i tot amb coneixement previ no hi ha res segur. Vaig per un camí que conec una mica més, però no per la seguretat de l'èxit. Crec que puc arribar a bon port en el sentit de fer una feina ben feta. Tenir èxit és una altra història. Tampoc entro mai en si ara toca perquè està de moda.

-¿Què el mou llavors?

-Que em digui alguna cosa, que em commogui, i llavors ho munto. Així tinc més possibilitats de connectar amb el públic. Faig el que m'interessa amb l'esperança de compartir-ho.

-Obres com aquesta de Marivaux avui no són gaire habituals. ¿Resulten per això imprescindibles?

-Quan parlo de tradició em refereixo al gran repertori amb l'esperança, humil, que estigui ben servit. El gran repertori ens parla dels nostres problemes d'avui, exactament igual. Amb perruca o sense. Per això sempre sóc reticent a modernitzar una obra d'aquesta qualitat. M'impacta encara més que algú el 1730 fos capaç de dir coses tan vigents. Si es fes amb un vestit contemporani ho veuria més normal.

-No ha dirigit mai un shakespeare. ¿Faria el mateix amb Hamlet?

-I en tinc ganes, però no sé com ho faria perquè no m'ho he plantejat. Al meu calaix hi ha un parell de shakespeares, però no una dramatúrgia pensada. Quan aquest teatre encara no estava inaugurat, vaig tenir l'honor que em visités Strehler [fundador del Piccolo de Milà] i li vaig demanar que vingués amb el seu teatre i també per dirigir una altra obra en català amb els nostres actors. Va ser un any abans de la seva mort. Li vaig comentar que em sorprenia que, amb tot el que havia fet, encara no hagués muntat Hamlet. Em va dir: «Encara no m'he vist preparat per fer-ho».

-El 2010, quan va tornar al Lliure, va dir que no passava mai per la zona del TNC. ¿L'ha vist canviada?

-És cert. No passava mai per aquí i tot sembla ara més viu. Igual que aquest teatre amb Xavier Albertí.