publicat
per
Aída Pallarès
Barcelona.
El coreògraf i ballarí Cesc Gelabert presenta durant deu
dies Foot-Ball a la Sala Tallers del Teatre Nacional. Un espectacle que fusiona
dansa i futbol per demostrar que les dues disciplines tenen més similituds que
diferències. Aída Pallarès ha assistit als assajos i ens ho explica a Núvol.
Una escena de Foot-Ball de Cesc Gelabert. Foto Ros Ribas
“Com unirà dansa i futbol?” em preguntava, una vegada i una
altra, de camí al Teatre Nacional. Porto anys veient dansa i, encara més,
assistint a partits de futbol i abans d’entrar a la sala d’assaig l’únic que
tenia clar és que en una cosa Cesc Gelabert tenia raó: el futbol, a diferència
de la dansa contemporània, és un sistema de signes que millor o pitjor, tots
sabem desxifrar. Per tant,
pensava, “Foot-Ball pot servir per apropar més gent a la dansa”. El que
no m’imaginava és que Gelabert hauria trobat la poètica del futbol i que fins i
tot, aconseguiria que per primera vegada en molts mesos em mirés aquest esport
(negoci) d’una manera diferent.
Foot-Ball, doncs, és una hibridació de dos llenguatges no
verbals: la dansa i el futbol, que pretén establir un diàleg entre la capacitat
expressiva i la naturalesa poètica d’aquestes manifestacions escèniques. A
l’espectacle, que es podrà veure fins l’1 de febrer al TNC, les imatges del
Barça de Guardiola, Rijkaard i Tito Vilanova es fusionen i interactuen amb les
dels ballarins de la companyia Gelabert Azzopardi. “Encara que a primera vista
no sigui evident, existeixen moltes similituds i coincidències entre la dansa i
el futbol. Tant el futbolista com el ballarí han de poder traslladar, per
exemple, el pes sobre un peu per tal de ser lliures amb l’altre, bé per xutar o
per expressar-se amb la cama com si fos un braç i ampliar les possibilitats
expressives” explica el coreògraf.
Entro a la Sala Tallers quan Gelabert, després d’un petit
assaig, dóna indicacions als ballarins. Parla amb el to suau i afable que el
caracteritza, però té les idees clares: “L’espectacle funciona i pinta bé, però
jo si fos vosaltres treballaria fins tard perquè aquests dies són claus”.
Després d’uns dies on els ballarins (uns provinents del ballet, altres de la
dansa i altres del hip-hop) s’han dedicat, principalment, a descodificar
coreogràficament algunes de les millors jugades del Barça, toca començar la
feina més d’interpretació. Així doncs, sant tornem-hi!
Els set ballarins es col·loquen a l’escenari i comencen a
repetir una vegada i una altra els moviments de les jugades. “No aixequis tant
la cama, no ets una majorette” diu Gelabert a una de les ballarines. El
moviment ha de ser matusser i brut com el dels futbolistes perquè els
veritables protagonistes de l’espectacle són, en realitat, Messi, Iniesta,
Puyol i Xavi. Una elecció que, encara que sembli mentida, no és fruit (només)
del sentiment barcelonista de Gelabert perquè, segons diu el coreògraf, no es
podria fer Foot-Ball amb qualsevol equip: “El Barça és especialment coreogràfic
i estètic”. Surto de la Sala Tallers mentre els ballarins continuen assajant i,
finalment, m’adono que Pasolini tenia raó: el futbol té una poètica especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada