‘Un obús al cor’ descobreix la faceta més
succinta de l’autor libanès
Dintre la seva programació trimestral de
teatre, música i dansa, que habitualment té l’interès de combinar variació i
qualitat, dissabte passat La Sala d’Argentona va acollir ‘Un obús al cor’. És
un monòleg de l’escriptor en llengua francesa Wajdi Mouawad nascut al Líban
l’any 1968 i conegut a Catalunya sobretot per tres dels grans espectacles
inclosos a la tetralogia anomenada ‘La sang de les promeses’ que des del 2012
aquí ha anat muntant la companyia La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant:
‘Incendis’, ‘Cels’ i ‘Boscos’.
Ara, compartint direcció amb Ferran Utzet,
Broggi ha fet una nova incursió en el món narratiu de l’autor amb una peça molt
diferent, succinta, que ni té els allargaments ni les pretensions d’epopeia de
les de la tetralogia esmentada, com tampoc de Tous des oiseaux, la propera
producció del dramaturg que s’estrenarà just aquesta setmana a París, al
Théâtre National de la Colline, del qual Mouawad és director.
‘Un obús al cor’, publicat el 2007, no és
pròpiament un text teatral, bo i que ha estat versionat per a l’escena en
diverses ocasions i fins i tot l’any 2014 va comportar l’important premi
Molière com a actor revelació a Grégori Baquet, que l’interpretava en una de
les adaptacions fetes a França. Es tracta d’un relat fet en primera persona en
què Wahab, un jove de dinou anys, exposa rabiüdament el cúmul de records i de
sentiments contradictoris amb què s’ha d’acarar a la mort de la seva mare.
Malgrat el format reduït, a ‘Un obús al cor’
hi ressonen les evocacions de caràcter autobiogràfic i les fabulacions
carregades de simbolisme tan característiques en l’imaginari dramàtic de
Mouawad. Com a ‘La sang de les promeses’
o a d’altres muntatges fets per ell mateix, com ‘Seuls’ o ‘Soeurs’, hi afloren
l’emigració i l’exili, la cerca de la pròpia identitat, l’ambivalència de les
relacions familiars, la incomunicació i la por i, principalment, tots els
traumes, malsons i violències motivats per la guerra civil del seu país
d’origen, que aquí el personatge de Wahab denomina reiteradament i amb
fatalitat “la germana bessona”.
Diàleg interior
Presentada fa un any a Salt, dintre el
festival Temporada Alta, la proposta de Broggi i Utzet és volgudament austera.
Una il·luminació justa i eficaç, una cadira de tisora, una cortina i unes
quantes projeccions són suficients per subratllar amb coherència la rotunditat
de les paraules que ressonen al llarg de tota l’obra. Són les paraules que
l’Ernest Villegas articula ple de subtilesa amb tots els registres i tons que
conté la tempesta verbal escrita per Mouawad. Una interpretació convincent. En
el seu Wahab cruesa i poesia van de bracet de manera tan rotunda que el fan
entranyable. I encara que no pari de deixar anar imprecacions de cara a
l’espectador, en el fons el que el personatge experimenta és un turmentat
diàleg interior. Perquè, al capdavall, la significació de ‘Un obús al cor’ ve a
ser la d’un ritual de pas que permet al jove protagonista una reconciliació amb
la mare, amb si mateix i amb el futur. Per això acaba dient que ja no sap
plorar més.
Publicat per
Comas Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada