Mai he estat molt de Pastorets, la veritat. Potser perquè me n’hagut de menjar uns quants, o potser perquè em vaig passar bona part de la infantesa en un col·legi de monges i el fet religiós l’he avorrit tant com els professionals del porno al sexe, però el cas és que mai li he trobat la gràcia a un xou, per si mateix, més ranci que un cassette de Camela. I que consti que soc un aficionat al «folk horror». L’espectacle, en temps més pretèrits, i sobretot fidels de «nostro» Senyor, devia tenir la seva munió de fans, no ho nego, fins i tot un punt de glamur. O mig. Avui, en ple context de pandèmies, influencers i plataformes digitals, convida a pensar que és un espectacle fet i pensat per boomers, aquells que, o han quedat atrapats entre els perillosos laberints de la nostàlgia, o ja comencen a desfilar cap al geriàtric, o directament tenen el gust al cul. Almenys això creia fins que vaig descobrir aquesta mena de reboot pastoril que fa més d’un lustre factura el professorat de l’Institut Narcís Monturiol de Figueres.
Liderats per l’incansable Ernest Pibernat en l’escriptura
del text i en la seva direcció escènica, Els pastorets del Monturiol dona forma
a un relat teatral ben tramat i orquestrat tècnicament que, alhora, ens regala
una lectura àcida i contemporània de la realitat, molt en la línia de La vida
de Brian dels Monty Python, però a la catalana, clar. En Lluquet i en Rovelló,
dos pastorets que són la barreja perfecta entre els extints Teatre de Guerrilla
i els no menys destralers Los bingueros (magnífics, Albert Masoliver i Lluís
Bosch) viatgen a Betlem per adorar el nen Jesús, qui diuen és el fill de Déu
que està a punt de néixer. Abans, és clar, s’enfrontaran als dimonis Satasnar i
Lluciwert (fantàstiques, Mireia Roura i Mar Carrillo), que els torpedinaran amb
els set pecats capitals. Aquest argument, que sobre el paper sembla tant o més
atractiu que l’últim film de Zack Snyder –si això és possible–, vira sense
complexos ni contemplacions a la comèdia pagesa, amb un ventall inacabable de
frases «d’abantes» i renecs histriònics que fan pixar de riure, i recolzat en
un càsting grupal insuperable, que no càstig. Menció especial mereix l’apartat
musical, sens dubte la cirereta del muntatge, amb direcció i coreografia de
Maria Company i Sara Salip, respectivament, que res tenen a envejar als de les
grans produccions de Broadway, Bollywood o Bescanó. Sense anar més lluny, el
número que versiona el tema d’Alaska A quien le importa, on, per cert,
excel·leix el savoir faire del departament de perruqueria i estètica del
Monturiol, és un autèntic delit. O delicte, segons es miri.
Sigui com sigui, si podeu, no perdeu l’oportunitat de veure
aquests pastorets el pròxim divendres 10 de desembre al Teatre El Jardí de
Figueres, i sinó el 17 següent a Navata, en un final de gira que es preveu més
apoteòsic que el concert de comiat dels Sopa de Cabra. Qualsevol d’ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada