Roger Pera en el nom del pare

www.diariandorra.ad

19 octubre 2006

És la veu espanyola de Matt Damon, Leonardo di Caprio, Edward Norton i Tobey Maguire, que no està malament, però encara l’aturen pel carrer per recordar-li el Marc que va encarnar a Poblenou. Intèrpret, actor de doblatge, professor i director, ara prepara a Sant Julià Germans de sang, l’última aventura escènica de la Companyia És Grata. Avui ens parla –i no sempre bé– de TV3, de Fidel Castro, i del seu pare, el gran Joan Pera.
Reportatge: Andrés Luengo
Té un tic.

Roger Pera té un tic: pessigar-se de tant en tant la mosca, en un gest que li confereix un cert aire reflexiu, quasi de savi despistat, i que no deixa de ser un pèl teiatreru, com si fos la reminiscència d’un dels personatges que ha encarnat o a qui ha prestat veu al llarg de la seva carrera. De fet, la mosca, l’arracada, el mocador pirata i la caçadora de cuir que llu acaben de perfilar un personatge a mig camí entre un motard de can Harley Davidson i un dels dolents de Mad Max. Però de dolent, res, i quan comença a parlar, Roger Pera (Mataró, 1973) exerceix amb exquisida professionalitat. Tanta, que eludeix amb elegància pronunciar-se sobre les perspectives electorals a Catalunya, o sobre l’actuació del tripartit ni que sigui en l’àmbit cultural. I això que té un germà regidor (socialista) a l’ajuntament de Mataró. Però la política és l’únic tema tabú de la conversa: no li cauen els anells ni per retreure públicament (i molt carinyosament) la deriva diguem-ne populista per on transita la carrera del seu progenitor. Per cert, al febrer graven l’episodi pilot d’una telesèrie en què faran de pare i fill en la ficció i que per primera vegada reuneix els dos Pera a la pantalla. Serà a TV3, però abans es deixarà veure al Jesucristo Superstar que s’estrena al desembre a Madrid. Hi farà d’Herodes: “Oh, Jesús, qué alegría, tenerte aquí a mis pies...”

–Quina dèria, aquesta de reciclar els grans musicals de Broadway! Què se n’ha fet, de la tradició de la sarsuela i del teatre de revista?

–“Una pena. Ara mateix s’acaben de gastar dos milions d’euros –un dineral– per aixecar Grease a Barcelona. Grease, que tots hem vist no sé quantes vegades! I si vas a Madrid, a la Gran Vía posen Cabaret, Mamma mia, The Producers, Cats...

–...I ben aviat, Jesucristo Superstar.

–“Efectivament. Allò sembla Broadway. Una llàstima, perquè tenim textos amb prou categoria per muntar un musical autòcton amb moltíssima dignitat artística. I Dagoll Dagom ha demostrat que, si es fa bé, el públic respon. Una altra cosa és reconèixer que, en alguns aspectes, estem a anys llum dels EUA: aquí encara ens falten actors que sàpiguen actuar, ballar i cantar. Tot a la vegada.”

–Quantes vegades ha hagut de matar el pare, artísticament parlant?

–“Cap, perquè fins ara només hem coincidit en un espai de ràdio que es deia Partint peres. No hem treballat mai junts i suposo que serà una combinació explosiva, perquè ens estimem i ens admirem molt, però professionalment no ens entenem, tenim dues maneres de veure les coses absolutament diferents.”

–Vaja, que no li agraden les estranyes parelles...

–“A veure, me l’estimo molt, i a Paco Morán també, però crec que el meu pare és molt millor actor del que està demostrant amb aquestes comèdies. És bo, i tant que sí, però és que fa deu anys que fa el mateix paper. Un actor ha d’arriscar, canviar de registre i no apalancar-se. Jo l’he vist fer Terra baixa, Faust, La mort d’un viatjant... Ell diu que el públic no ho entendria. I jo crec que precisament és el que està esperant el seu espectador...”

–Que l’acusa de falta d’ambició?–

“No el puc acusar de res, el meu pare, perquè en la vida d’un actor hi ha molts alts i baixos, i ell ha hagut de lluitar moltíssim per tirar endavant. I amb sis criatures a l’espatlla. Però sí que em faria il·lusió veure’l canviar de xip. Això sí. Ara bé, el que ha fet amb Paco Morán té molt de mèrit. N’hi ha molts que n’hauríem d’aprendre molt: com es posen el públic a la butxaca, com són capaços d’omplir el teatre amb gent que no hi acostuma a anar. I qui vulgui saber què vol dir carisma, només ha d’anar a veure una obra de Morán i Pera.”

–Quan hagin de treballar junts, qui es menjarà qui?

–“Ell sempre em diu ‘Roger, no pateixis, que ho faré molt malament perquè tu t’hi puguis lluir’. Quins pebrots que té! És un gran còmic, però tenim dues maneres d’actuar diferents: ell és més de la vella escola, la de les grans pauses dramàtiques i tot allò. El teatre d’avui, en canvi, treballa més amb la veritat. O sigui, dir el text d’una manera orgànica, posant-te dintre del personatge... Per fer-lo emprenyar sempre li dic que jo faig teatre, i ell, teiatru...”

–La televisió és un peatge que cal pagar per fer-se un nom i existir per als productors?–

“Així és. Sense sortir en una telesèrie és dificilíssim de situar-se. N’hi ha que ho han aconseguit, com ara Rubianes, tot i que és d’una altra generació. S’ho va saber currar, fer-se el seu públic molt abans de convertir-se en un entrevistat habitual. Però conec molts actors bons, boníssims, que amb trenta anys encara no han pogut trepitjar un escenari professional. I tot el seu pecat és que no han sortit al Cor de la ciutat.”

–A vostè, l’èxit de Poblenou el va agafar de jovenet...

–“I vaig tenir sort. Després he anat fent moltes coses –cine, teatre, doblatge i més televisió– i m’han anat molt bé, però encara se’m recorda per un paper que vaig interpretar fa dotze anys! Al teatre d’avui li falta emoció, i als productors, risc: prefereixen l’aposta segura d’un actor famoset que jugar-se-la amb un de desconegut, per bo que sigui.”

–Posi noms, si us plau.

–“El cas d’Eduardo Noriega, amb qui vaig treballar a Lobo. Que consti que me l’estimo molt, i que és un actor molt guapo, molt intel·ligent i molt professional. Però no és un gran actor. I en canvi és un dels que més treballa. Per què? Perquè els productors espanyols encara funcionen amb el prejudici que els guapos oficials, com ara Noriega o Jorge Sanz, atreuen espectadors. I no crec que les coses vagin així.”

–Per compensar, citi’ns alguns bons actors espanyols, encara que siguin guapos...

–“N’hi ha molts: Javier Bardem, Leonardo Sbaraglia, Eduard Fernández, Leonor Watling, Bea Segura. Molts! Però a veure, a la televisió no tot és porqueria: també s’hi fan coses interessants. Molt interessants. Jo hagués pagat per participar en el Padre Coraje de Benito Zambrano, i sèries com ara 7 vidas i, fins i tot, Cuéntame són molt dignes. Sobretot els inicis. El que passa és que quan topen amb un filó, els productors l’espremen fins a l’avorriment, i al final tot són hospitals i comissaries.”

–Li puc demanar un balanç cultural del tripartit?

–“No acostumo a parlar de política. Només diré que als països normals la dansa, per exemple, és un art amb tots els ets i uts. Aquí és la germana pobra, per no dir borda. La cultura s’ha de subvencionar, i les subvencions les ha de donar l’administració.”

–Cultura subvencionada... equival a cultura emmanillada?

–“No necessàriament. El que s’hauria de mirar és que no totes les subvencions recaiguin en els grups i els rostres més coneguts i consagrats, per la mateixa aversió al risc que pateixen els productors privats. Les subvencions haurien de premiar el risc, la joventut, la creativitat, encara que no ompli els teatres. O precisament per això. I pel que fa a la llibertat d’expressió, jo crec que n’hi ha força.”

–Que li ho diguin a Pepe Rubianes...

–“Home, després de la polèmica li han sortit una bona pila de bolos.”

–Això de contractar un muntatge per motius ideològics sembla una censura a la inversa. És el procediment habitual, la contractació a dit?

–“Ho és. Però crec que hauríem de canviar la perspectiva: els bolos són la principal font d’ingressos de les companyies. I resulta que els ajuntaments i les institucions es limiten a programar el que porten les productores de referència: Focus, el Lliure, el Nacional i Dagoll Dagom. Al final, a totes les sales del país es poden veure els mateixos quinze o vint muntatges cada temporada. Tant costa anar un dia a Barcelona a veure els grups que actuen a les sales petites i al circuit menys oficial?”
Doblada, o versió original?

A banda d'actuar, dirigir i ensenyar, Roger Pera ha prestat la seva veu a algunes de les patums més estratosfèriques del cine contemporani: va debutar per la porta gran, fent parlar en castellà el Christian Bale –aleshores un nen– d'El imperio del sol. "És un dels doblatges dels quals estic més satisfet. Entre d'altres raons, perquè en aquella època els càstings de veu encara els supervisava directament Spielberg. O sigui que li vaig enviar la prova i va ser ell qui em va triar! Però els més difícils són els de Leonardo di Caprio a Diario de un rebelde i Edward Norton a Las dos caras de la verdad." En canvi, no es talla a dir pestes d'Ashton Kutcher, el manso actual de Demi Moore i coprotagonista amb Kevin Costner de The Guardian: "Com més inexpressiu és l'actor, més difícil és de doblar." I aprofita per carregar contra els dobladors que diuen que el seu treball ha millorat l'original: "No la suporto, tanta pretenciositat! La paradoxa del doblatge és que per bé que ho facis, mai no superaràs l'original. Perquè el doblatge és un treball d'imitació, no de creació." Una altra paradoxa: ha fet parlar estrelles com ara Orlando Bloom (Troya), Matt Damon (Syriana), Edward Furlong (Terminator 2), Ethan Hawke (Antes del atardecer) i Tobey Maguire (Spiderman), però com a bon actor hard prefereix la versió original. Potser perquè no li ha passat com al seu pare, a qui Woody Allen en persona va demanar de conèixer per agrair-li un doblatge al castellà "que –va dir Allen– ha fet que les meves pel·lícules siguin més apreciades a Europa que als EUA". Roger Pera aprofita que el Valira passa per Sant Julià per llançar uns dards lingüístics contra TV3: "No pot ser que facin sortir un negre de Harlem dient coses així com 'Ep, tu, bandarra, ets un carallot!' Hem de lluitar per la llengua, però no crec que aquesta sigui la manera." I quan els actors de teletres s'entesten a pronunciar la ll de vull? "Ho trobo acceptable en un Telenotícies o en un programa cultural, però no quan es tracta de reflectir la llengua del carrer. TV3 hauria de tenir un model molt més normal, i obrir-se a d'altres accents que no siguin el de Barcelona, que sembla l'únic que existeix a Catalunya. Que un periodista de Lleida no ho tingui tan magre per treure el nas a TV3." Doncs si un de Lleida ho té magre, com ho tindrà un català de Bellvitge!?
Sobre ETA i Fidel

Del rosari d'anècdotes que esquitxen la seva carrera, Pera s'entreté especialment en dues: la primera es remunta al rodatge de Lobo. "Havíem de trobar-nos amb la resta de l'equip a San Juan de Luz. Vaig anar-hi en tren, amb el meu uniforme grunge habitual, i en creuar la frontera una patrulla de la policia francesa em va identificar i registrar. Amb la mala fortuna que duia a la maleta el guió de la pel·lícula [sobre el primer agent secret espanyol que es va infiltrar a les files d'ETA] i el llibre Dentro de ETA, que ens donaven a tot l’equip per anar entrant en matèria... No va haver-hi manera de fer-los entrar en raó. Em van portar a comissaria i em van haver de venir a rescatar els de la productora!" La segona historieta passa a molts milers de quilòmetres: a Cuba, on es va passar els tres mesos de rodatge d'Habana Blues. No va arribar a assistir a un dels cèlebres i interminables sermons del camarada Fidel, però sí que va tenir l'oportunitat de tastar les dues cares del règim: "El jovent té molta il·lusió, molta empenta i molt de talent. Però estan desesperats perquè no poden sortir a fora a ensenyar el que fan. I es moren de ganes que aquest senyor [Castro] desaparegui... I és clar, que no hi posin el seu germà, després. Que què n'opino jo, d'aquest senyor? Doncs que l'odio, no el suporto." A la vegada, Pera va assistir en directe a la prepotència occidental personificada en un italià que es va presentar al mateix hospital on havia ingresssat la seva companya de rodatge, Marta Calvo, per exigir els doctors que li traiessin "allò" a l'adolescent que havia deixat embarassada. "'Pago lo que sea', anava dient aquell individu. Va ser llastimós."