'Diari d'una miliciana' denuncia a La Seca el
tràgic destí de cinc joves republicanes en la guerra civil
Hi ha moltes històries com la que ha recopilat
Jaume Miró Adrover (Cala Millor, Mallorca, 1971) a 'Diari d’una miliciana' que
segueixen ocultes. Aquest silenci «antic i molt llarg» a què al·ludeix Raimon
en la seva coneguda cançó himne va ser l’escut utilitzat pel franquisme i els
seus valedors per evitar que aquests fets sortissin a la llum i posessin en
evidència tanta injustícia i tant d’horror. L’autor de l’obra, que fins al 3 de
juliol es representa a La Seca, s’ha basat en el testimoni íntim i personal
recollit en el diari d’una jove infermera destinada, junt amb altres quatre
companyes, a Mallorca l’estiu del 1936 amb l’il·lusori objectiu d’intentar
aturar l’avanç del feixisme.
Els 18 dies de vivències narrats per la
desconeguda autora d’aquest testimoni acaben sent un material aclaridor. El
relat no solament reflecteix les dures situacions de guerra en què es van veure
implicades unes protagonistes abandonades a la seva sort, sinó que denuncia el
comportament masclista d’uns comandaments i soldats que les van relegar, per la
seva condició de dones, a tasques menors a la rereguarda, completament
allunyats dels ideals que els havien impulsat a embarcar-se en la seva aventura
en defensa de la llibertat.
Aquesta crítica a la discriminació soferta,
unida a la descripció del caos al bàndol republicà, és la que aporta un valor
afegit a aquest muntatge. «Si algun dia ens han de governar aquests, estem
aviades», ve a dir una de les milicianes després dels primers dies de
convivència amb els camarades sense endevinar encara el seu tràgic destí de
víctimes dels vencedors.
SENZILLESA I DENSITAT
La posada en escena del també mallorquí Toni
Gálmez aconsegueix projectar l’atmosfera del patiment de les protagonistes amb
senzills elements escènics. Un actor, cinc actrius i tres músics de la
companyia La Belle Ensemble recreen amb frescor i energia les accions d’aquest
document teatralitzat. El vestuari, que utilitza granotes blaves, útils i armes
de soldats, bandera negra i vermella i uns braçals de la Creu Roja, són
suficients per situar els espectadors a l’època. I és molt important la música,
composta de reconeixibles himnes i cançons de la guerra civil que s’intercalen
per donar ritme i agilitat en el desenvolupament del muntatge.
L’investigador dels fets introdueix l’obra i
apareix abans de l’inici de diferents escenes recordant les dificultats que va
suposar trobar tant de material silenciat. L’espectacle connecta amb l’emoció
d’un públic còmplice que assisteix atònit a la revelació de fets que imagina
però que poques vegades li han sigut descrits amb tanta versemblança. Miró i
els joves actors aconsegueixen amb aquesta història aixecar alfombres de premeditat
oblit demostrant que aquest és l’únic camí per assolir la definitiva
reconciliació.
Publicitat
21 de juny de 2016
César López Rosell – Barcelona
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada