28 de setembre de 2006
ELENA HEVIA
BARCELONA
La història de les Tretze Roses, 13 noies, la majoria menors d'edat, militants de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), que van ser afusellades pel règim franquista al madrileny cementiri de l'Almudena al cap de poc d'haver acabat la guerra civil, tindrà la seva pel.lícula --l'està rodant Emilio Martínez Lázaro-- però també la seva obra de teatre.S'estrenarà dissabte al Tantarantana i, encara que la seva autora, Silvia Bel, ha utilitzat una profusa documentació sobre el cas, es tracta d'un text poètic que, segons la directora del muntatge, Eva Hibernia, entronca amb la guerra civil, quan "la poesia era una cosa quotidiana i pròxima i la gent del poble sabia de memòria versos d'Antonio Machado, Federico García Lorca o Miguel Hernández".L'obra redueix la història de les víctimes a cinc figures, quatre de les Tretze Roses i un cinquè personatge, Julia Vellisca, l'únic que es va salvar de la mort i que, després de complir condemna, al sortir de la presó, evoca la passió i mort de les seves companyes a través d'un personal homenatge.
La història de les Tretze Roses, 13 noies, la majoria menors d'edat, militants de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), que van ser afusellades pel règim franquista al madrileny cementiri de l'Almudena al cap de poc d'haver acabat la guerra civil, tindrà la seva pel.lícula --l'està rodant Emilio Martínez Lázaro-- però també la seva obra de teatre.S'estrenarà dissabte al Tantarantana i, encara que la seva autora, Silvia Bel, ha utilitzat una profusa documentació sobre el cas, es tracta d'un text poètic que, segons la directora del muntatge, Eva Hibernia, entronca amb la guerra civil, quan "la poesia era una cosa quotidiana i pròxima i la gent del poble sabia de memòria versos d'Antonio Machado, Federico García Lorca o Miguel Hernández".L'obra redueix la història de les víctimes a cinc figures, quatre de les Tretze Roses i un cinquè personatge, Julia Vellisca, l'únic que es va salvar de la mort i que, després de complir condemna, al sortir de la presó, evoca la passió i mort de les seves companyes a través d'un personal homenatge.
L'obra, segons Bel, es desenvolupa des del pla universal fins al particular. Mostrant les conseqüències conflicte bèl.lic a "manera de cor grec" en un Madrid devastat per les bombes, prossegueix amb l'empresonament de les heroïnes i acaba en la confessió íntima de cada una d'elles. La música i el teatre gestual --molt pròxim a la dansa-- marquen l'estil del muntatge que accentua en l'àmbit creatiu la mirada femenina --no en va Bel i Hibernia pertanyen al projecte Vaca, que reivindica la presència de la dona als escenaris--. Un exemple d'això és l'accent que el muntatge ha posat en el tema tèxtil: la major part de les Roses eren cosidores i els familiars van utilitzar retalls de la seva roba per identificar els cadàvers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada