publicat per
www.totmataro.cat
27 de desembre de 2013
Cugat Comas
Poques novetats en el segon any de Ferran Camps al capdavant
de l'obra
La tarda de Sant Esteve va apujar-se per segona vegada el
teló de la Sala Cabanyes perquè s’hi veiessin els Pastorets. És el dia en què
tradicionalment s’estrenaven però ja fa dos anys que la ‘premiére’ s’anticipa
al diumenge anterior a Nadal. Tot i això, és actuació propícia, de públic fidel
i d’incomoditat mandrosa que es fa notar tot i l’alt professionalisme que
imposta a tots els nivells la bona gent de la Sala. Seria neci enumerar
disfuncions tècniques o de so que no són més que atribuïbles al darrer caneló,
que segurament sobrava, que resulta indigest. Deixant doncs el “santestevisme”
a banda, convenia veure què donava de si el segon any de Ferran Camps al
capdavant de la maquinària majúscula que comporta l’obra.
Cada director dels Pastorets, quan s’hi posa, esbossa
propòsits similars. El ritme, la dicció, la interpretació. El propi teatre en
sí acostuma a ser el cavall de batalla que s’anuncia. A posteriori, però, a
cada cognom se l’associa més aviat amb una efemèride o una aposta diferencial.
El primer any acostuma a ser el de posar elements nou a l’aparador –per
exemple, la pluja de la lluita entre el bé i el mal– i el segon el de
consolidar. Per tant la revàlida d’un director s’imposa en el segon curs. I la
revàlida en quant a teatre, no per l’anècdota.
Els Pastorets de Mataró segueixen sent el muntatge
espectacular de sempre. El desplegament de mitjans, la gentada, l’organització.
És una bola de neu gegantina i imparable. Davant d’aquesta el director ha de
comptar amb la inèrcia de la pròpia criatura. Els Pastorets van. Van fent.
Funcionen perquè sempre caminen. I ho poden fer aquesta inèrcia o per alguna
altra força motriu que hi contesti. Camps, aquí, fa com el Tata al Camp Nou. Es
posa en mans dels jugadors i aquests responen. Amb inèrcia resolutiva, però amb
inèrcia.
Planter d’actors
Novetats en papers principals n’hi ha alguna com la de Diana
Gámez, un àngel per sucar-hi pa en la presència i voluntariosa en la
interpretació. Santi Clavell segueix perfilant el seu Satanàs amb un perfil
menys altisonant però de convicció combativa,
la Verge Maria d’Helena De Ramon és convincent i sobretot prometedora,
la parella de Jonàs i Mataties de Gironés i Cusachs els falta créixer com a parella
però són tot disposició i en Naïm d’Adrià
Rodríguez és tendre, però pot reeixir. Tot plegat et duu a aquell punt
discrepant al que sovint la Sala et convida: ha de prevaler el pes de la
voluntat, la gentada, del mèrit, del múscul col·lectiu o l’avaluació tiquis
miquis dels detalls per polir?
Els Pastorets són els que són. Els millors de Catalunya i un
voluminós de primer ordre. Cada mataroní hi hauria de fer parada peregrina. I
tornar-hi per poder-se fer l’entès. Són patrimoni de la ciutat i de la gent que
els fa possible. I per tant mereixen cura. Que un en surti sense atendre ben bé
en què ha consistit el pes del director no se sap si és bo o dolent. En tot cas
de la Sala venen i a la Sala cal tornar. Que per molts anys Sant Esteve sigui
sinònim de l’Estel de Natzaret. Per inèrcia, per màgia, per activa i per
passiva. I que siguin tant teatre com es pugui. És i serà bona senyal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada