Publicat per
2 de febrero de 2016
Laura Serra
Vam conèixer la corprenedora història de
l’afganesa Nadia Ghulam quan el 2010 va publicar el llibre El secret del meu
turbant, que signava juntament amb Agnès Rotger i que va rebre el premi
Prudenci Bertrana. Llavors ja feia quatre anys que havia aterrat a Barcelona
per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a
l’acció de dues ONG i una família d’acollida badalonina. El 2011 va
protagonitzar un documental, Tornar a Nadia, i finalment el 2014 va pujar als
escenaris per explicar en primera persona la seva història a Nadia. Aquell
espectacle, que es va estrenar al festival Grec, arriba ara a la Sala Tallers
del Teatre Nacional en vuit funcions que ja tenen el 80% de les entrades
venudes, del 3 a l’11 de febrer.
Serà la primera vegada que el públic, que
potser ja coneix el drama que va viure Ghulam per articles, llibres o vídeos,
la podrà mirar als ulls i sentir la seva experiència directament de la seva
veu. “Volíem que l’espectador tingués el mateix impacte que nosaltres vam tenir
en parlar amb ella -explica el dramaturg Carles Fernández Giua-. Una
experiència viva, sense intermediaris, sense actors”.
Explicada de forma telegràfica, la biografia
de Ghulam és esfereïdora. Quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a
Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la
deixen sis mesos en coma. Haurà d’entrar al quiròfan fins a catorze vegades,
les últimes ja a Barcelona. El seu germà Zelmai desapareix -els diuen que ha
sigut assassinat- i el seu pare es trastoca. Ella, estirada a l’hospital,
convençuda que viurà ben poc, decideix que quan surti adoptarà el nom del germà
per poder treballar, ja que només els és permès als homes, per poder ajudar la
mare i dues germanes. Va passar deu anys amagada sota aquell turbant.
La vida de Ghulam és la matèria primera de
Nadia, “documental escènic” al qual han donat una forma poètica i alhora
rigorosa Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer. Les
converses amb la noia servien l’argument i un viatge a l’Afganistan per
conèixer el país i rodar-hi van aportar el context periodístic. “L’espectador
descobreix racionalment moltes coses de l’Afganistan, però la història de la
Nadia els toca emocionalment”, diu el dramaturg. El seu testimoni humanitza la
història en majúscules. “Vivim de titulars, i arriba un moment que ens
insensibilitzem i ens oblidem que allà hi ha persones amb els seus somnis i
aspiracions”, afegeix Szwarcer.
Que la mateixa Nadia Ghulam fos la
protagonista va semblar lògic: “Quan veig que una obra està basada en fets
reals penso que la persona protagonista és morta. I jo sóc viva”, afirma. Així
va semblar evident que tant Fernández Giua com Szwarcer havien de sortir a
escena, tot i no ser actors cap dels tres, per reconstruir junts -amb monòlegs,
diàlegs i escenes teatralitzades- el viatge de l’Afganistan a Barcelona de
Ghulam, que alhora és un diàleg entre Orient i Occident. “En el nostre món
estem més envoltats de ficció del que ens pensem, fins i tot els mitjans fan el
seu relat dels fets. Com que el teatre ha d’anar a la contra, nosaltres volem
col·locar-hi la realitat, una experiència viva”, diu l’autor. La companyia La
Conquesta del Pol Sud ja està treballant en la pròxima història en primera
persona: el testimoni d’una argentina criada per militars que als 23 anys va
descobrir la seva veritable identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada