Indi Gest tanca el cicle de petit format de Can Gassol
L'Associació Artística Indi Gest està considerada, diuen, com una de les companyies més irreverents i trencadores de l'escena artística actual. Cinc dels seus membres van perpetrar divendres passat l'espectacle 'Ara estem d'acord, estem d'acord (el mite de la taverna)', una proposta no només enrevessada en el títol sinó principalment en tot el garbuix que la constitueix de principi a fi. La cosa va servir per cloure la programació trimestral de la nau de Can Gassol, el pretès Centre de Creació d'Arts Escèniques local, que des del part difícil que el va fer néixer sembla condemnat a errar en la cerca permanent de la seva raó de ser.
Experimentació amb desmesura
Els components de la quadrilla dels Indi Gest provenen de camps artístics diversos i es dediquen indistintament a produir obres de teatre, instal•lacions al carrer, concerts, curtmetratges i altres experiments. En el vessant més teatral, en el qual manifesten no seguir cap tendència concreta, acostumen a estar encapçalats per Jordi Oriol, que signa l'autoria i la direcció dels seus muntatges. Treballen enredant sempre el gest, la paraula i la música i temptegen constantment per trobar noves maneres de dir o d'enfocar les coses que els motiven. Proclamen que l'excés, el pastitx, l'empatx i la indigestió constitueixen una esmolada eina de treball en el seu procés creatiu. Fan de la forma el contingut i del contingut la forma i professen la seva devoció per fer l'indi. I per viure'n. Amb aquesta aurèola d'apòstols de la innovació furibunda han aconseguit sovintejar alguns dels santuaris –i trampolins– més consagrats de les arts escèniques del país, com el Teatre Lliure, la Sala Beckett o Temporada Alta. Per resumir: fan el trapella, cauen simpàtics i són d'allò més vius.
Esquitxos i referències per revelar
Sigui per fe o per barra, divendres passat van exhumar a Can Gassol l'exercici 'Ara estem d'acord, estem d'acord (el mite de la taverna)', un muntatge que va ser presentat com a assaig obert fa més de tres anys. El programa de mà diu que "és la història idiota d'una vida aparentment rodona com una pilota de futbol". Potser sí, però imperceptible. El que realment s'hi veu és una samfaina d'escenes que van endavant i endarrere esquitxades de tonades musicals i amb referències penosament intuïbles al mite de la caverna de Plató –aquí transmutat en taverna–, a la faula de la llebre i la tortuga, a les homilies futbolístiques del mestre Puyal, a alguna figura bíblica o a d'altres místiques filosoficopolítiques. És així per la voluntat de Jordi Oriol, que es fa evident en aquesta i en moltes de les seves peces, de deixar escletxes i zones fosques o ocultes perquè, segons ell, sigui el públic que "amb la seva imaginació les descobreixi i digerint-les se li reveli el misteri".
No lligar caps
I què hi farem? Tal com han assenyalat alguns reconeguts analistes de l'escena contemporània, davant les propostes de les noves dramatúrgies enfocades a pertorbar les maneres convencionals del teatre, sovint l'única lectura possible és no buscar-hi sentit, perquè des de l'òptica de l'espectador és difícil trobar-hi cap clau satisfactòria. Això és el que passa amb 'Ara estem d'acord'. La lleugeresa, la complexitat artificiosa i la fluixera textual embolicades amb un continu deambular escènic i sota una intencionada capa d'absurditat es converteixen en un producte quasi hermètic davant del qual és aconsellable no intentar lligar caps. Poca substància, doncs, que com que a sobre té ínfules, corre el risc de semblar pura poca solta.
publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
21 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada