Benet i Jornet tanca un bon trimestre del Teatre Monumental
Qualitat i resposta del públic són les dues notes destacades del balanç satisfactori que la programació d'arts escèniques del Monumental ha aportat aquest trimestre. Dissabte passat es va cloure amb la representació de 'Dues dones que ballen', de Josep Maria Benet i Jornet. Prèviament, a la tertúlia que s'acostuma a fer abans de la funció, l'autor mateix va comentar la seva extensa trajectòria com a escriptor teatral i va analitzar la realitat actual de l'escena del país en termes molt optimistes. Tot i la crisi, "estem en el millor moment de la història del teatre català", va sentenciar.
Crèdits de luxe
Una quarantena llarga de peces teatrals traduïdes a catorze idiomes i una profusió incomptable de guions televisius avalen Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) com al dramaturg més important de la seva generació i el referent innegable de les que a Catalunya li vénen al darrere. 'Dues dones que ballen', que ara per ara és la seva última obra, es va estrenar pel març al Teatre de Salt i tot seguit es va poder veure durant un mes i mig a la seu històrica del Teatre Lliure, al barri barceloní de Gràcia. La posada en escena és de Xavier Albertí i la interpretació corre a càrrec de dues actrius més que notables: Anna Lizaran i Alícia Pérez.
Solitud còmplice
En aquesta història Benet i Jornet ens presenta l'estira-i-arronsa entre dues dones vençudes per la desesperança. L'una és vídua i ja gran, de caràcter desagradós i amb trets de paranoia. Viu sola en un pis atrotinat i l'única il•lusió que li queda és la seva col•lecció de tebeos. L'altra, més jove, va a cuidar-la dos cops per setmana. Es mostra impenetrable i esquerpa i arrossega les seqüeles de la pèrdua traumàtica d'un fill. Al llarg de cinc seqüències que s'esdevenen en el marc d'una acurada escenografia que reprodueix amb realisme la precarietat de l'habitatge, veurem cinc moments de l'evolució de la seva relació. I comprovarem que, encara que la malfiança inicial fluctuï cap a l'establiment d'algunes complicitats, és la soledat interior el que aclapara absolutament a una i altra.
Final en suspens
Per bé que a 'Dues dones que ballen' se li pot retreure cert recargolament novel•lesc i més d'una relliscada cap al melodrama, el cert és que a l'obra s'hi toquen temes tan actuals com l'envelliment, la dependència, l'abandó, el mobbing immobiliari, la violència domèstica o les relacions familiars. El joc dialèctic que tota l'estona mantenen les protagonistes denota el bon ofici de Benet i Jornet, la precisa direcció d'Albertí i el virtuós equilibri interpretatiu de les dues actrius, tant en les escenes on predomina el llenguatge picat i ple de força com en els moments de silenci i expectació. La tensió dramàtica queda astutament dosificada fins que esclata al punt final, en suspens, quan totes dues, arrambades al so de "Something stupid", apunten uns primers passos de ball que tenen tot el significat d'una fuga. O d'un alliberament. I aleshores es fa fosc. És la fi: forts aplaudiments.
publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
29 de novembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada