5 de juliol de 2007
Al futur no li escau Antígona
Juan Carlos Olivares
Sòfocles va escriure una tragèdia sobre el conflicte entre els ritus personals i l'implacable dictat de l'Estat. A Antígona no li van deixar enterrar el seu germà. Per al rei Creont, la traïció a la pàtria era un valor superior a la condemna de la seva ànima a vagar per sempre per no haver rebut sepultura en terra ferma. Gerard Guix assumeix un punt de partida semblant a El cementiri. En un futur indeterminat, Isobel va a un cementiri clandestí per enterrar la mare, tot i regir una prohibició oficial pels efectes de l'escalfament global i la superpoblació. Hi ha poca terra habitable i no es pot malbaratar en cadàvers. La solució de l'Estat és la incineració i els cementiris virtuals.
Virtual, aquesta paraula-panacea que resol qualsevol incongruència. Una virtualitat que frega Gènesi 3.0, la versió musical d'El cementiri, i sota el paraigua salvador de la qual tot sembla possible, encara que sigui una monumental indigestió dramàtica. Ni el que és virtual ni la música no salven un muntatge que és una suma de mancances. A les febleses originals del text s'hi afegeixen la poca substància de les composicions de Josep Sanou, l'artefacte lletgista de l'escenografia d'Ajardapasic/Unfried i la direcció sense nord de Carles Wagner.
Passats uns pocs minuts l'espectador ja sap en quina dimensió es troba. Desxifrat el codi secret que resoldrà l'obra, només li resta fer-se preguntes sobre el com i el perquè del cúmul de despropòsits que se succeeixen a l'escenari. Sobre la feble bastida del text, Wagner s'ha muntat un malson musical que li agradaria ser Fahrenheit 451 i en els seus moments més delirants només frega el kitsch d'El cinquè element. L'únic misteri és com una obra tan clarament abocada al fracàs entra en el programa del Grec, per altra banda tan escàs d'autories catalanes.
Juan Carlos Olivares
Sòfocles va escriure una tragèdia sobre el conflicte entre els ritus personals i l'implacable dictat de l'Estat. A Antígona no li van deixar enterrar el seu germà. Per al rei Creont, la traïció a la pàtria era un valor superior a la condemna de la seva ànima a vagar per sempre per no haver rebut sepultura en terra ferma. Gerard Guix assumeix un punt de partida semblant a El cementiri. En un futur indeterminat, Isobel va a un cementiri clandestí per enterrar la mare, tot i regir una prohibició oficial pels efectes de l'escalfament global i la superpoblació. Hi ha poca terra habitable i no es pot malbaratar en cadàvers. La solució de l'Estat és la incineració i els cementiris virtuals.
Virtual, aquesta paraula-panacea que resol qualsevol incongruència. Una virtualitat que frega Gènesi 3.0, la versió musical d'El cementiri, i sota el paraigua salvador de la qual tot sembla possible, encara que sigui una monumental indigestió dramàtica. Ni el que és virtual ni la música no salven un muntatge que és una suma de mancances. A les febleses originals del text s'hi afegeixen la poca substància de les composicions de Josep Sanou, l'artefacte lletgista de l'escenografia d'Ajardapasic/Unfried i la direcció sense nord de Carles Wagner.
Passats uns pocs minuts l'espectador ja sap en quina dimensió es troba. Desxifrat el codi secret que resoldrà l'obra, només li resta fer-se preguntes sobre el com i el perquè del cúmul de despropòsits que se succeeixen a l'escenari. Sobre la feble bastida del text, Wagner s'ha muntat un malson musical que li agradaria ser Fahrenheit 451 i en els seus moments més delirants només frega el kitsch d'El cinquè element. L'únic misteri és com una obra tan clarament abocada al fracàs entra en el programa del Grec, per altra banda tan escàs d'autories catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada