30 de juny de 2007
Crítica
teatre
Francesc Massip
Les lliçons magistrals solen ser instructives i saboroses, de vegades fins i tot et transporten alhora als cims del saber i de l'emoció; d'altres, però, t'aclaparen i et paralitzen. És el cas d'aquesta arriscada i freda proposta de Luca Ronconi, als antípodes de la sensualitat de Strelher i la seva esgarrapada poètica. Cal dir que Il ventaglio no passa de ser un entreteniment de perfecta factura, ritme vertiginós i composició preciosista, on un endimoniat ventall arrossega l'acció en una coreografia espasmòdica. Ronconi ha enfrontat l'escenificació com un repte per experimentar noves maneres d'interpretar Goldoni. El director evita els recursos propis de la comèdia i realitza una impecable desconstrucció amb l'objectiu de conduir l'espectador a les portes de la hilaritat per camins no fressats. Val a dir que de sobte ho aconsegueix, i és una meravella. Però sovint els mecanismes de distanciament encarcaren l'escenari i menystenen l'empatia amb el públic. Òbviament és intencional: hi ha una volguda recerca d'una comicitat altra, empeltada del llenguatge de còmic i plena d'elements farsescos que finalment acaben refredant el pols de la comèdia.
El conjunt actoral és imponent, començant per Giulia Lazzarini, que excel·leix com a vídua matrimoniera amb un prodigiós desplegament gestual i vocal en l'escena que accepta l'oferta per casar la neboda. I, sobretot, Federica Castellini, la camperola que embolica la troca fins a convertir-se en l'autèntica protagonista de la peça, ben escortada per Simone Toni com a gelós enamorat. El treball interpretatiu és elaborat i original i la posada en escena intel·ligent i admirable. Però el pes del savi engreixina el muntatge amb una tonalitat cendrosa i opaca que acaba per enrigidir la fruïció. I, fora del ventall, l'espectacle no vola.
*
Il ventaglio, DE C. GOLDONI. TNC, 28 DE JUNY.
Francesc Massip
Les lliçons magistrals solen ser instructives i saboroses, de vegades fins i tot et transporten alhora als cims del saber i de l'emoció; d'altres, però, t'aclaparen i et paralitzen. És el cas d'aquesta arriscada i freda proposta de Luca Ronconi, als antípodes de la sensualitat de Strelher i la seva esgarrapada poètica. Cal dir que Il ventaglio no passa de ser un entreteniment de perfecta factura, ritme vertiginós i composició preciosista, on un endimoniat ventall arrossega l'acció en una coreografia espasmòdica. Ronconi ha enfrontat l'escenificació com un repte per experimentar noves maneres d'interpretar Goldoni. El director evita els recursos propis de la comèdia i realitza una impecable desconstrucció amb l'objectiu de conduir l'espectador a les portes de la hilaritat per camins no fressats. Val a dir que de sobte ho aconsegueix, i és una meravella. Però sovint els mecanismes de distanciament encarcaren l'escenari i menystenen l'empatia amb el públic. Òbviament és intencional: hi ha una volguda recerca d'una comicitat altra, empeltada del llenguatge de còmic i plena d'elements farsescos que finalment acaben refredant el pols de la comèdia.
El conjunt actoral és imponent, començant per Giulia Lazzarini, que excel·leix com a vídua matrimoniera amb un prodigiós desplegament gestual i vocal en l'escena que accepta l'oferta per casar la neboda. I, sobretot, Federica Castellini, la camperola que embolica la troca fins a convertir-se en l'autèntica protagonista de la peça, ben escortada per Simone Toni com a gelós enamorat. El treball interpretatiu és elaborat i original i la posada en escena intel·ligent i admirable. Però el pes del savi engreixina el muntatge amb una tonalitat cendrosa i opaca que acaba per enrigidir la fruïció. I, fora del ventall, l'espectacle no vola.
*
Il ventaglio, DE C. GOLDONI. TNC, 28 DE JUNY.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada