'Henry', un miratge meritori

Presentat abans de Santes un dels Premis a la Creació Escènica 2010

L'ambient semblava el de les grans nits de teatre. Amb la sala plena fins al capdamunt, la nombrosa concurrència d'amistats mostrava l'expectativa que hi havia, propiciada per aquell aire delerós de ganes de festa que a Mataró ens agafa quan s'acosten Les Santes. Era el 21 de juliol i el Monumental acollia la presentació de 'Henry', un treball multidisciplinari de Patrícia Mas i Violeta Ramos que el 2010 havia aconseguit un dels dos Premis a la Creació Escènica concedits per l'Institut Municipal d'Acció Cultural: una aposta valuosa.

Incentiu per a creadors joves
Aquests guardons, que des de fa anys convoca i atorga l'Ajuntament, estan concebuts perquè joves creadors puguin fer realitat els seus projectes artístics en el camp de les arts escèniques. L'obtenció del premi no només assegura un ajut econòmic, sinó que l'IMAC procura també assessoria tècnica i de direcció, facilita l'espai per la elaboració de les obres i finalment les programa i en fa difusió perquè arribin al públic. A la darrera edició, la desena, s'hi havien presentat nou treballs i el jurat en va triar dos: aquest 'Henry' i 'El So del Taronger', de Neil Harbisson i Moon Rivas, que ja es va poder veure a Can Gassol el passat mes de desembre.

Espectacle de sensacions
'Henry' és una proposta difícil de definir. Ve a ser com un viatge imprevisible a través d'un cúmul d'estats d'ànim i de consciència. Evoca somnis i patiments, desitjos i pors ancestrals. Ens parla de l'abandó, de la solitud, de la confusió, de la bogeria, de la fragilitat de la pròpia identitat, de les limitacions i de les possibilitats de cada ú. I ho fa servint-se de diverses disciplines escèniques, executades sense massa pretensions però mantenint sempre un to cuidat i elegant. Les transicions ràpides, el gest precís i els petits detalls que broden el fil de l'espectacle, creen una atmosfera inquietant i tendre que enganxa l'espectador.

Interpretació polièdrica
Patrícia Mas, sola a escena, en fa una interpretació molt meritòria, quasi titànica. Balla, declama, es remou, bota, crida, es despulla i vesteix, neda, vola, va i ve i, amb tot el remolí, aconsegueix transmetre les múltiples cares d'Henry: una vedette tronada, un director d'orquestra impossible, un nen abandonat que fa menjar la tristesa al seu gos, un pallasso capaç de fer equilibris lligat a uns elàstics, un rapsode de deliris místics, una núvia capbussada sota l'aigua que evoca vagament la desairada Ofèlia de Shakespeare, etc. Malgrat la complexitat del conjunt resultant, a mig camí de la visió aparent i de l'imaginari, hi domina el llenguatge de la senzillesa i és virtut que el fa assequible a tota mena de públic. La música hi té també un paper fonamental i n'és a estones coprotagonista i en d'altres contrapunt. Creada per Ramon Rojas, aconsegueix multitud de registres, des de melodies festives a compassos torbadors i obsessius, que escauen ben bé a aquesta mena de gran miratge de contrastos que és 'Henry'.

Mèrits de futur
La proposta presentada al Monumental demostra un treball d'equip ben travat, des de la interpretació de Patrícia Mas fins a la direcció compartida amb Violeta Ramos, passant per la música, la il•luminació, les projeccions, el vestuari i l'escenografia. També tenen el seu valor les moltes complicitats que es van fer evidents el dia de l'estrena, tant en els nombrosos crèdits i agraïments com entre el públic heterogeni que omplia el teatre i que va aplaudir de cor. L'espectacle, doncs, que en properes representacions encara pot créixer i polir petits aspectes com l'excessiva llargària d'algun fragment, mereix oportunitats de futur i justifica plenament la distinció obtinguda.

publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
8 agost de 2011