De nassos!

Pere Arquillué fa un gran 'Cyrano' al Monumental

publicat per

Comas Soler

www.totmataro.cat

6 de març de 2013

Teatre ple, ambient de satisfacció i un final pletòric d'aplaudiments prolongats i sentits. Tot això ho va aconseguir dissabte passat la representació de 'Cyrano de Bergerac' a càrrec de la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi i amb Pere Arquillué en el paper protagonista.

Del personatge del mític gascó de nas estrafet, hàbil amb l'espasa i amb el vers però frustrat en l'amor, molts dels espectadors tenien la referència de la personificació que en va fer Josep Maria Flotats el 1985, en una notable posada en escena de Maurizio Scaparro. Essent així, els quasi trenta anys que han transcorregut des d'aquella fita aconsellaven a Broggi i la seva tropa deixar-se d'afectacions, per això s'han donat el gust d'un 'Cyrano' més desenfadat, vital i planer. Més entranyable, en definitiva. Aquest muntatge, que es va estrenar el maig passat a la Biblioteca de Catalunya, hi tornarà a partir de la setmana que ve. Mentrestant ha fet temporada a Madrid i una bona gira per teatres catalans i de fora. Sempre amb el mateix èxit que a Mataró.

Peça de teatre popular

Quan amb un motlle neoromàntic l'any 1897 el marsellès Edmond Rostand crea el seu immortal 'Cyrano de Bergerac', en el fons no fa altra cosa que un anacronisme. Perquè l'escena francesa i l'europea d'aquells moments ja avançaven al compàs d'altres corrents artístics, des del naturalisme al simbolisme, seguint figures com Ibsen, Strindberg, Txèkhov, Wilde, Bernard Shaw, Claudel o Jarry. Semblaria, doncs, que no tocava emular les comèdies heroiques farcides d'intrigues sentimentals pròpies d'altres èpoques i, encara menys, fer-ho amb versos rimats. Però des de la pròpia posició estètica Rostand s'inspira en la figura llegendària i llibertina d'un tal Cyrano, escriptor i militar del segle XVII, i amb les seves melodioses tirades d'alexandrins aconsegueix compondre un personatge per al lluïment personal del gran actor Coquelin i, sobretot, una de les millors mostres de teatre popular de tots els temps. Tant, que encara avui és capaç de seduir públics ben diversos, tal com es va veure al Monumental.

Factors d'èxit

La bona acollida que ha aconseguit el 'Cyrano' de l'Oriol Broggi, però, no és fruit de cap inèrcia. No. Tres factors remarcables tenen bona part del mèrit. Per començar, és molt important la traducció. Aquesta és una obra on la primacia correspon a la força de la paraula, sens dubte, i la versió de Xavier Bru de Sala –que ja va fer servir Flotats– és excel·lent. Són versos potents, rics i entenedors, sense alguns dels enrevessaments de l'original. Una segona gràcia és la senzillesa que impregna totes les opcions de direcció, des de l'espai escènic i la il·luminació fins als recursos utilitzats per lligar escenes o doblar personatges, cosa que no impedeix a Broggi aconseguir un ritme viu, com correspon a una figuració de capa i espasa, o atorgar-se unes quantes llicències i permetre's flaixos d'autoreferències, seguint el seu costum habitual.

Per acabar hi ha el capítol de la interpretació, que en la seva faceta coral queda prou ben resolta si tenim en compte que Rostand va escriure la peça seguint els usos que només permetien l'exhibició d'una part molt petita del repartiment. Al capdavant destaquen Marta Betriu i Bernat Quintana, que componen els seus papers de Rosaura i Cristian amb convicció i encert. I per damunt de tot hi ha el devessall de generosa energia actoral que desplega en Pere Arquillué, tant per servir el seu rol com per possibilitar l'acció dramàtica de la companyia sencera. Certament, si porta una nàpia postissa realment moderada és perquè els nassos ja els posa ell. De llarg. És un Cyrano lúcid i radiant, com la seva prosòdia. Murri, apassionat i bandarra, però més sol, més abatut, i més humà que mai. Desborda d'amor i ens roba el cor. Sense remei.