La Lali Álvarez i la companyia LaPùblica
estrenaran a FiraTàrrega l’espectacle Barcelona, contra la paret. Un relat
possible de Barcelona, un viatge del documental a la ficció que exposa diversos
casos com el 4F, els morts al CIE, els contrastos socials de classe. Tot això
en una festa, en la qual estem convidats a assistir els dies 9, 10 i 11 de
setembre a Tàrrega. Actualment, la Lali s’interessa per l’art a l’espai públic
com a vincle entre societat i imaginació, el teatre d’experiència en espais no
convencionals i la creació col·lectiva.
- Dius que t’interessa la ‘cultura de
processos’. A què et refereixes?
Entenc la cultura com la sèrie de processos
que ens defineixen com a societat, on ens ajuntem amb altres persones per a
compartir, per a reflexionar junts, gaudir la bellesa, generar cultura. Penso
que la cultura és això i no només el producte d’aquest processos.
En el model cultural que ens envolta, el de la
cultura com a indústria, a les persones que treballem en aquest camp se’ns
demana produir productes que hauran de poder ser inserits en un mercat. Jo
entenc que els treballadors de la cultura som persones que participem en
processos en els que s’hi implica la imaginació, la reflexió, la transformació,
i amb d’altres persones. Això genera una cultura determinada, una manera de
fer, de viure. És aquesta la cultura que m’interessa, no només la que es basa
en la producció i consum d’un producte.
- A Barcelona, contra la paret, com comença
aquest procés?
Barcelona, contra la paret neix perquè a la
companyia LaPùblica teníem ganes de fer un espectacle on preguntar-nos sobre la
nostra ciutat, sobre què hi passa sota la superfície de la ciutat guapa, la
Barcelona de la marca. I volíem portar a escena alguns casos concrets com el
4F, parlar de la repressió de la dissidència i de les vulneracions dels drets
humans en aquesta ciutat d’aparença democràtica. I preguntar-nos quines
conseqüències individuals i socials tenen aquests fets. Són coses que passen a
Barcelona i també a molts altres llocs.
Ha estat tot un procés de creació que continua
a Tàrrega, on el compartirem amb els espectadors. Hem estat pràcticament un any
investigant, llegint, fent entrevistes, participant amb IRIDIA (el Centre per a
la Defensa dels Drets Humans) en el curs de defensa dels drets humans i
denúncia de la tortura, amb Amnistia, amb persones que han sofert aquests casos
en la seva pròpia pell. Hem anat plantejant què és el que volem fer quan els
espectadors estiguin amb nosaltres. No és una obra tancada que es representi
sempre igual, perquè dependrà molt de com estaran els espectadors amb
nosaltres.
- Us heu trobat amb dificultats a l’hora
d’aconseguir informació o testimonis?
La veritat és que no, perquè anàvem bastant
encarats a buscar coses concretes i hem tingut la col·laboració d’entitats, com
per exemple IRIDIA. Ells treballen directament en la defensa d’aquests casos,
des dels CIES, amb persones que pateixen maltractes quan estan privats de
llibertat, migrants… Hem tingut accés a parlar amb persones com el Rodrigo
Lanza o la Mariana Huidobro del cas 4F, periodistes… És veritat que hi ha una
part d’informació que no la trobes a la primera, que no surt als mitjans
convencionals, però tota és accessible. Si la busques hi és.
- En alguna ocasió, has afirmat que no
preteneu donar una lliçó, quin és l’objectiu d’aquesta obra?
L’objectiu ens l’hem preguntat molt des del
principi: per què fem això? Per què decidim parlar d’aquests temes? Per què
decidim buscar una manera diferent de plantejar aquesta experiència a
l’espectador? Per què no tanquem un concepte que es pugui representar a
diferents escenaris, sinó que busquem la manera d’utilitzar l’espai concret on
es representarà?
I el perquè és múltiple. Hi ha una part de la
nostra recerca com a artistes que fa que tinguem ganes de buscar els nostres
límits, sortir de les nostres zones de confort i buscar i explorar fórmules
teatrals que ens son desconegudes. Moltes vegades durant el procés ens hem
sentit en la corda fluixa, perquè fins que la peça no arriba al públic no sabem
què passarà.
Tenim una necessitat d’anar més enllà de la
nostra recerca artística, però el que volem és investigar, saber si ens podem
posar al servei de la societat d’alguna manera. Clar que teníem ganes de
fer-nos altaveu de lluites, de dolors patits per persones… però en el procés
ens hem d’adonat d’aspectes que crèiem que eren d’urgència i que la urgència
està en una altra banda, com ens ha passat amb el tema de l’aïllament
penitenciari, que inicialment no estava dins de les nostres àrees de recerca,
però que ens hem adonat que és un tema molt problemàtic i que no se’n parla.
Tenim una intenció de ser altaveu, de
col·laborar amb els activistes que hi estan treballant. Però nosaltres no som
ningú per a donar lliçons, nosaltres estem investigant, ens estem preguntat, no
volem donar respostes. Volem fer-nos preguntes sols a la sala d’assaig i
després amb l’espectador. I com més treballem més ens sorgeixen, per què fem això?
On és realment la mancança democràtica? De qui és responsabilitat aquesta falta
de democràcia? Què podem fer nosaltres com a artistes i com a ciutadans per a
que no ens vencin i ens tornem menys humans?
- Anar més enllà del simple disgust de
l’espectador?
No volem que la gent surti de l’espectacle
només cabrejada. Hi ha una intenció de denúncia, és cert. És veritat que hi ha
coses que estan molt malament, però també hi ha molta gent que treballa per a
superar aquestes injustícies, des de la societat, la base, l’activisme. Estem
intentant, en aquesta darrera part del procés, fer un pas més enllà i anar més
enllà de la simple queixa. Podem estar cabrejats perquè en tenim motius, però
d’alguna manera hem d’intentar mostrar que la xarxa ens pot salvar d’aquesta
ràbia i intentarem fer-ho a Tàrrega, no caure en el nihilisme. Que la festa que
proposem a l’espectador no sigui només la festa del cabreig, sinó pensar que
entre tots junts tenim alguna cosa a fer, o que hi ha gent que fa coses i podem
donar-los suport. Per això proposem una festa, perquè les festes són llocs on
es genera xarxa, on es generen afectes.
- També parles del vincle entre societat i
imaginació, del teatre com un bé comú, aquest any a FiraTàrrega podem trobar
molt de tot això que tu dius. S’estan fent bé les coses?
Penso que és interessant que diferents grups
de persones i artistes ens plantegem que el nostre art, en el moment que es fa
públic, té una incidència en la societat i que no és només entreteniment. Que
ho fem servir per donar suport a algunes lluites. I crec que és interessant que
els festivals i programadors recolzin això. I que tots plegats tinguem la
consciència de que quan estem enfrontant-nos amb el públic, no existeix la
neutralitat. Qualsevol espectacle és polític, ja sigui per la seva temàtica, o
perquè posar-nos tots junts en un espai ja és política, és cultura, és un fet
social.
Si s’està fent bé o no… no ho sé. Si s’estan
fent bé les coses… ens ho dirà el temps. Si és necessari, penso que això ho
haurà de dir la societat. En el moment en què espectacles com Hazte banquero o
d’altres de temàtica política, tinguin el suport del públic… això voldrà dir
que són necessaris. Però penso que és important que festivals i programadors
donin espai per a aquestes propostes.
Hi ha espectacles que no tenen tant una
temàtica política, però que transformen l’espectador. Penso que tots els
artistes, d’alguna manera, busquem que el públic entri d’una manera i en surti
d’una altra.
Aquests dies a França veient a les entrades
del Festival d’Aurillac amb l’exèrcit armat a les portes… estem vivint en una
guerra i és veritat que no ens podem aturar, que els artistes hem de seguir
fent la nostra feina per no deixar que la guerra sigui l’únic que hi ha al
nostre volant, però també ens hem de fer moltes preguntes sobre què hem de
perseguir al fer la nostra feina.
- I continuaràs treballant aquesta temàtica?
Després de fer dos espectacles de temàtica
política explícita, em venen moltes ganes de buscar on està la transformació
per altres llocs. Tinc clar que la política està a tot arreu i està en els
processos i no en les obres. Tinc ganes de seguir fent treballs artístics de
comunitat, tinc ganes de donar ales a la imaginació en endavant, i potser
allunyar-me una estona del document. Sigui com sigui, no treballar sola a
l’estudi, hem estat en contacte amb molta gent per crear Barcelona, contra la
paret i això és molt més útil que qualsevol cosa que puguem dir damunt de
l’escenari, el com ho hem fet…
- Creus que s’havia perdut la funció social
del teatre i que a partir de la crisi econòmica s’ha revifat?
El que sí que veig és que en aquests últims
anys hi ha més escriptures i dramatúrgies directament generades a partir de
temes concrets, d’actualitat i que potser ja no s’intenta tant explicar coses d’ara
amb re-lectures dels clàssics. Moltes vegades s’han utilitzat Shakespeares i
Brechts per explicar temes d’avui en dia, i es seguirà fent, és clar. Però ara
també posem noms i cognoms de l’ara, i no parlem de temes socials i polítics a
través de l’adaptació d’un clàssic.
Penso que si volem que el teatre tingui una
funció social, ha de sortir de les sales. La funció social no és només en
tractar certs temes tancats en una sala. Potser compleixen una funció social
els projectes que entenen al públic com a subjecte del fet artístic i no com a
objecte o destinatari. Fer Barcelona, contra la paret a Tàrrega, al carrer, és
un repte per nosaltres, i ens agradaria que servís per apropar al carrer alguna
discussió que potser no hi és prou.
- Després de FiraTàrrega, com avançarà el
projecte?
Anirem als Lluïsos de Gràcia la setmana
següent després de Tàrrega, perquè hem estat fent residència allà. Durant la
Mercè estarem 5 dies a l’Antic Teatre també. L’espectacle anirà evolucionant
perquè tenim molts dubtes, sobre com veiem Barcelona, de què ens serveix parlar
de la ciutat, què esperem trobant-nos amb el públic en una festa.
- Com penseu que es pot rebre aquesta obra
fora de Catalunya? De la mateixa manera?
En aquesta recta final de treball és una de
les coses en la que estem posant el focus. Barcelona, contra la paret no és un
documental, no expliquem només fets reals, volem buscar també quines són les
conseqüències personals de viure segons quines coses i les seves conseqüències
socials. Aquestes són històries que passen a totes les ciutat europees
democràtiques. A l’explicar les històries dels personatges, qualsevol pot
identificar el lloc comú. Barcelona, contra la paret s’hauria de poder fer a
qualsevol lloc.
Nosaltres ens estimem Barcelona, però sentim
que la ciutat ens estima i ens rebutja a la vegada i pensem que molts ciutadans
europeus poden tenir el mateix sentiment que nosaltres vers les seves ciutats.
Publicat per
1 de setembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada