Ramon Fontserè intenta pujar a una moto ajudat per Pep Vila, en presència de Pilar Sáenz, a l'obra.
Foto: JUAN MANUEL PRATS
ÁNGEL MARTÍN
MADRID
Hi havia interès i expectació a Madrid per veure En un lugar de Manhattan, l'adaptació del Quixot d'Albert Boadella i Els Joglars. L'estrena, dijous a la nit, no va defraudar el públic, inclosa Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid.Boadella ha optat per la paròdia, el vodevil, fins i tot per l'estereotip i l'acudit fàcil. El seu Quixot no cavalca sobre un Rocinante famèlic sinó sobre una motocicleta, no branda una llança sinó una clau anglesa. Això sí, s'enfronta a tot tipus d'enemics, tinguin forma de paraigua en lloc de molins o semblin els robots de Spielberg.L'escenari recrea un teatre en què una directora argentina d'avantguarda assaja una adaptació del Quixot, on els protagonistes són dones i lesbianes i els altres actors són moltons, soldats, turcs, donjoans de discoteca, terroristes d'aquí o musulmans. Però enmig de tot aquest teatre de ficció apareix una gotera molesta, que impedeix les funcions, i per arreglar l'avaria apareixen el Quixot i Sancho (a l'obra Don Alonso i Jordi), dos lampistes bojos, un d'ells per haver llegit el llibre de Cervantes, escapats del manicomi de San Blas.Boadella explicava abans de l'estrena que li va interessar l'encàrrec, entre altres raons, perquè el molestava que a la societat d'avui li costés comprendre els valors que representa el llibre de Cervantes, com "la dignitat, l'honor, l'amor platònic o el bé i el mal". No obstant, aquests valors no són els que més destaquen en la seva proposta, en què carrega contra les avantguardes, el teatre experimental i alguns dels fastos del quart centenari. Mentre els operaris de la lampisteria errant desfan entuertos hidràulics i lluiten contra les canonades díscoles, apareixen fragments del Quixot original i desenes de referències culturals, tant a La guerra de les galàxies, al Gras i el Sec com a pintors com El Greco i Dalí.Abunden i són motiu de riure en moltes ocasions els noms, els jocs de paraules i els accents. Per exemple el de Don Quixot sembla inspirar-se en Joan Carles I. A penes hi ha referències catalanes, si no fos perquè Sancho en realitat és Jordi, parla amb accent català, i perquè, a més de la visita del Quixot a Barcelona, en els instants finals, es balla una sardana. Ni una al.lusió a l'Estatut, ni a la situació política actual, encara que aguditzant el simbolisme n'hi ha que veuen la inevitable entesa per a la tasca comuna de l'espanyol Don Quixot i el català Sancho, els lampistes encarregats d'eliminar la gotera del teatre.
LLEONS POCFEROTGES
Els Joglars i En un lugar de Manhattan van ser lleons en la seva estrena madrilenya, encara que no tan ferotges com es podia pensar. Això sí, la jungla de la platea va disfrutar amb els jocs de paraules, els acudits més fàcils, perquè el mag Merlín és Leroy Merlin, Dulcinea és Leonor, Javacheff Christo és Ángel Cristo i el vi reparador és Mr. Propper, o en el gairebé únic detall irreverent Don Quixot rep del Papa un CD en lloc de l'hòstia sagrada en la comunió. Un dels moments més ben acollits de la vetllada va ser quan en escena es parodia un videojoc sobre el quart centenari.Al final de l'estrena es va aplaudir amb ganes a tots els actors, Xavier Boada, Xavi Sais, Dolors Tuneu, Jesús Agelet, Minnie Marx, Francesc Pérez i Pilar Sáenz, però sobretot a Ramon Fontserè i Pep Vila, Don Quixot i Sancho a l'obra.
Noticia publicada a la pàgina 75 de l'edició de 11/19/2005 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada