el punt
5 novembre 2005
Passar amb el que passa
òpera «stabat»
JORDI MALUQUER.
+ Un moment de l'assaig de l'òpera Stabat, representada a la Sala Beckett. Foto: EL PUNT Programa: Stabat, òpera de Xavier Maristany amb llibret de Víctor Sunyol. Direcció de l'autor amb Pere Eugeni Font d'ajudant. Espai escènic i il·luminació de José Menchero. Amb Maria Hinojosa i Carmen Sánchez, sopranos; Montserrat Bertral, mezzosoprano i Montse Vellvehí, actriu. Festival Òpera de Butxaca.Lloc i dia: Sala Beckett (Barcelona), 3 de novembre.Vaig decidir enfrontar aquesta proposta amb el cap en blanc, sense consultar el programa de mà. És l'excitació que produeix una obra nova, fora de la repetició que caracteritza el repertori operístic i fora dels caminadors previs que la propaganda suggereix. Un sentir-se lliure com a espectador. I el resultat va ser molt satisfactori. Podíem endinsar-nos en el nus d'un plantejament subtil que anava derivant cap a una concreció. El plantejament era la potenciació de petites sentències del poeta Sunyol: «Paraules de pedra», «la poesia es topa amb la pedra de les paraules», mentre un desenvolupament escènic impecable, de molt bella factura, ens anava nodrint el misteri de petits elements. L'aparició fulgurant de les tres cantants amb una peça musical a tres veus ben decidida i la construcció d'un espai oníric poblat de fantasmes de paper, un treball de Victòria Rabal, on s'anaven superposant llums, paraules i imatges. Vam anar descobrint que era un Stabat mater dolorosa davant del cadàver del jo inexistent. «No cal ser, si no només estar amb», «cal passar amb el que passa», «renunciar al jo, ja dissolt en la poesia»; tot són cites de memòria probablement inexactes en la forma, que abocaven a la fi que el mur que tanca el secret i les veritats no existeix, «és una fal·làcia i d'això vivim». Penso que aquí s'havia d'acabar l'obra, plena de referències al llenguatge i rica de suggeriments, per no perdre el misteri. Una repetició de l'ària inicial, això sí, les cantants engalanades ara amb estoles de llum, anava fent més clar i més prosaic el missatge. La solució dels hipotètics mots encreuats venia a ser: «No esperis res.»El so era produït en part per sintetitzador, també per un entorn sonor electroacústic, amb efectes engrescadors com era l'amplificació distorsionada d'un picar de mans i de mànigues o un trèmolo accentuat en les veus i la luxúria de les notes solemnes d'un piano. Les cantants van estar òptimes, especialment amb els registres suaus, profunds i entendridors de la mezzo i amb un recitat eficient de l'actriu. Les lletres que pujaven amunt i avall sobre els cossos i les formes de paper donaven la sensació que l'escena s'enlairava. Semblava impossible tanta cura, amb tants elements dispersos, en què tot esdevingués harmònic. Una obra controlada de cap a peus.
+ Un moment de l'assaig de l'òpera Stabat, representada a la Sala Beckett. Foto: EL PUNT Programa: Stabat, òpera de Xavier Maristany amb llibret de Víctor Sunyol. Direcció de l'autor amb Pere Eugeni Font d'ajudant. Espai escènic i il·luminació de José Menchero. Amb Maria Hinojosa i Carmen Sánchez, sopranos; Montserrat Bertral, mezzosoprano i Montse Vellvehí, actriu. Festival Òpera de Butxaca.Lloc i dia: Sala Beckett (Barcelona), 3 de novembre.Vaig decidir enfrontar aquesta proposta amb el cap en blanc, sense consultar el programa de mà. És l'excitació que produeix una obra nova, fora de la repetició que caracteritza el repertori operístic i fora dels caminadors previs que la propaganda suggereix. Un sentir-se lliure com a espectador. I el resultat va ser molt satisfactori. Podíem endinsar-nos en el nus d'un plantejament subtil que anava derivant cap a una concreció. El plantejament era la potenciació de petites sentències del poeta Sunyol: «Paraules de pedra», «la poesia es topa amb la pedra de les paraules», mentre un desenvolupament escènic impecable, de molt bella factura, ens anava nodrint el misteri de petits elements. L'aparició fulgurant de les tres cantants amb una peça musical a tres veus ben decidida i la construcció d'un espai oníric poblat de fantasmes de paper, un treball de Victòria Rabal, on s'anaven superposant llums, paraules i imatges. Vam anar descobrint que era un Stabat mater dolorosa davant del cadàver del jo inexistent. «No cal ser, si no només estar amb», «cal passar amb el que passa», «renunciar al jo, ja dissolt en la poesia»; tot són cites de memòria probablement inexactes en la forma, que abocaven a la fi que el mur que tanca el secret i les veritats no existeix, «és una fal·làcia i d'això vivim». Penso que aquí s'havia d'acabar l'obra, plena de referències al llenguatge i rica de suggeriments, per no perdre el misteri. Una repetició de l'ària inicial, això sí, les cantants engalanades ara amb estoles de llum, anava fent més clar i més prosaic el missatge. La solució dels hipotètics mots encreuats venia a ser: «No esperis res.»El so era produït en part per sintetitzador, també per un entorn sonor electroacústic, amb efectes engrescadors com era l'amplificació distorsionada d'un picar de mans i de mànigues o un trèmolo accentuat en les veus i la luxúria de les notes solemnes d'un piano. Les cantants van estar òptimes, especialment amb els registres suaus, profunds i entendridors de la mezzo i amb un recitat eficient de l'actriu. Les lletres que pujaven amunt i avall sobre els cossos i les formes de paper donaven la sensació que l'escena s'enlairava. Semblava impossible tanta cura, amb tants elements dispersos, en què tot esdevingués harmònic. Una obra controlada de cap a peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada