26 de febrer de 2007
De fet, un teatre públic o finançat en part amb diner de tots els ciutadans, és (o hauria de ser) força més que un servei. És l'eina que ens donen per administrar un bé comú i té la finalitat d'aprofundir el coneixement a través de les emocions i la raó. És, si se'm permet la boutade, el bé de la sanitat moral, l'ensenyament no llibresc i profundament humà, i la tecnologia que fa possible la versemblança de la ficció segons uns determinats paràmetres: de l'espai buit shakespearià a les més sofisticades construccions del barroquisme tecnològic d'avui en dia. En tot cas el pes dels sentits, de les emocions, dels sentiments i dels records en els éssers humans és enorme. Fins i tot el descregut més radical admet que la matèria no ho explica tot de nosaltres. Estimem, odiem, recordem, oblidem...
Seguint Hegel hauríem d'admetre que el teatre i l'art en general tenen l'objectiu de permetre'ns intuir les exigències més elevades de l'esperit. Per tant ha d'acabar sent una pregunta, una crida tant a les ànimes com a les ments. Però no és un discurs teòric sobre les lleis, més aviat és el tremolor arriscat de la fràgil Antígona acarada al poder... No és una especulació, és sempre concret i ha de tendir a la veritat. I potser aquesta és la funció del teatre finançat amb diners de tothom: mostrar-nos humans en societat, fer-nos créixer en la dialèctica, ajudar-nos a redefinir constantment els referents morals i legals en què vivim. I tant és si això s'esdevé a l'escena rient o plorant.
El teatre pot ser millor o pitjor, però si és evasiu no mereix que s'hi inverteixi ni un euro de l'erari comú. És com menjar una llepolia: tots sabem que això no pot ser considerat res bàsic de l'alimentació. L'altre teatre, el que aspira a millorar la societat d'un moment concret, és essencial en la idea de lluita per la democràcia, tal com ens ha recordat diverses vegades Palau i Fabre. La seva funció, doncs, és important i reclama responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada