www.elperiodico.cat
2 de juliol de 2007
• Més de 700 persones es van presentar a l'audició per al musical que, després de l'èxit a Madrid, vindrà al novembre a Barcelona
• Només Nina, la protagonista, es va estalviar l'examen
Una de les aspirants s'espera nerviosa per fer la prova. Foto: MAITE CRUZ
Nina, a mitjans de juny, a l'audició al Barcelona Teatre Musical (BTM), que acollirà el muntatge. Foto: MAITE CRUZ
2 de juliol de 2007
• Més de 700 persones es van presentar a l'audició per al musical que, després de l'èxit a Madrid, vindrà al novembre a Barcelona
• Només Nina, la protagonista, es va estalviar l'examen
Una de les aspirants s'espera nerviosa per fer la prova. Foto: MAITE CRUZ
Nina, a mitjans de juny, a l'audició al Barcelona Teatre Musical (BTM), que acollirà el muntatge. Foto: MAITE CRUZ
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
"¡Bon dia, Nina!", saluden els joves que, arremolinats al passadís del Barcelona Teatre Musical (BTM), la veuen passar mentre esperen l'audició que els pot portar a la glòria. Ella, la protagonista de Mamma mia!, és l'única que des de la talaia d'un prestigi guanyat a doll de veu en 25 anys d'ofici (17 en musicals) ha esquivat les tremoloses cues del càsting convocat el mes de juny per al muntatge que s'estrenarà el 29 de novembre a Barcelona.
A la resta els esperen Moira Chapman, la directora, i Arnau Vilà, director musical, amb la guillotina a punt per a l'aniquilació massiva. Els números canten: hi ha 700 aspirants i els escollits seran tres actrius/cantants i quatre actors/cantants, més una vintena per als cors i el cos de ball.
"Han de tenir bona veu però sobretot transmetre alguna cosa; traspassar l'escenari i arribar al públic, i això es veu a la primera. Ja sabem que es poden posar nerviosos, no agafar el to...", apunta Vilà, l'oïda examinadora. "I han de tenir energia --intervé Chapman--. La personalitat i el look són fonamentals". La impactant mulata que després surt contornejant-se d'entre bastidors ho testifica: "¡Que elegant, és fantàstica!", observa Chapman, i el director fa broma: "¡Encara que no canti!". La noia arrenca amb Abba i els acudits continuen: "¡Sí que canta!". "A aquesta sí que t'agradaria poder-la veure cada nit...".
"La culpa és del pianista"
La desfilada prossegueix i entre bastidors el matí de nervis s'accentua. Criden l'Eva, ballarina arribada de València, que després de la prova de cant reconeix l'ensopegada: "¡Quin desastre! Ni he agafat el to ni he seguit el piano. Terrible. ¡A mi que em deixin ballar!", brama.
"¿Ja em toca?", se sent darrere del teló, d'on treu el nas, inquieta, la Cecilia, una simpàtica veneçolana amb els 50, o més, ben complerts i ben portats. "Agraeixo que em deixin actuar amb xuleta; perdonin, però no em vaig aprendre la lletra", deixa anar al tribunal inquisidor. Veuassa al cantar, i bona nit i tapa't.
Les eliminacions se succeeixen i alguns, com la Maite, en culpen el pianista: "Anava amb el turbo, molt de pressa, no hi ha temps ni de respirar, van a sac", explica empipada però agraïda que aquest muntatge no només doni oportunitats als jovenets. I és que, a diferència dels greasers de vint anys i molts altres elencs de musicals, a Mamma mia! els principals personatges (excepte dos) han complert els 40. No en va, la història va de trobar el pare desconegut de la filla de vint anys de Donna (Nina).
"És un repte físic treballar en un espectacle com aquest; s'ha de ser molt atlètic, estar molt en forma. Són dues hores i mitja sense parar", explica una sílfide Nina, que torna a casa després de tres anys de pont aeri i hotels a la capital. "El més difícil del xou és la barreja de la música pop amb les escenes dramàtiques. La gent surt de la funció amb un plus d'alegria, però també amb alguna llàgrima".
BARCELONA
"¡Bon dia, Nina!", saluden els joves que, arremolinats al passadís del Barcelona Teatre Musical (BTM), la veuen passar mentre esperen l'audició que els pot portar a la glòria. Ella, la protagonista de Mamma mia!, és l'única que des de la talaia d'un prestigi guanyat a doll de veu en 25 anys d'ofici (17 en musicals) ha esquivat les tremoloses cues del càsting convocat el mes de juny per al muntatge que s'estrenarà el 29 de novembre a Barcelona.
A la resta els esperen Moira Chapman, la directora, i Arnau Vilà, director musical, amb la guillotina a punt per a l'aniquilació massiva. Els números canten: hi ha 700 aspirants i els escollits seran tres actrius/cantants i quatre actors/cantants, més una vintena per als cors i el cos de ball.
"Han de tenir bona veu però sobretot transmetre alguna cosa; traspassar l'escenari i arribar al públic, i això es veu a la primera. Ja sabem que es poden posar nerviosos, no agafar el to...", apunta Vilà, l'oïda examinadora. "I han de tenir energia --intervé Chapman--. La personalitat i el look són fonamentals". La impactant mulata que després surt contornejant-se d'entre bastidors ho testifica: "¡Que elegant, és fantàstica!", observa Chapman, i el director fa broma: "¡Encara que no canti!". La noia arrenca amb Abba i els acudits continuen: "¡Sí que canta!". "A aquesta sí que t'agradaria poder-la veure cada nit...".
"La culpa és del pianista"
La desfilada prossegueix i entre bastidors el matí de nervis s'accentua. Criden l'Eva, ballarina arribada de València, que després de la prova de cant reconeix l'ensopegada: "¡Quin desastre! Ni he agafat el to ni he seguit el piano. Terrible. ¡A mi que em deixin ballar!", brama.
"¿Ja em toca?", se sent darrere del teló, d'on treu el nas, inquieta, la Cecilia, una simpàtica veneçolana amb els 50, o més, ben complerts i ben portats. "Agraeixo que em deixin actuar amb xuleta; perdonin, però no em vaig aprendre la lletra", deixa anar al tribunal inquisidor. Veuassa al cantar, i bona nit i tapa't.
Les eliminacions se succeeixen i alguns, com la Maite, en culpen el pianista: "Anava amb el turbo, molt de pressa, no hi ha temps ni de respirar, van a sac", explica empipada però agraïda que aquest muntatge no només doni oportunitats als jovenets. I és que, a diferència dels greasers de vint anys i molts altres elencs de musicals, a Mamma mia! els principals personatges (excepte dos) han complert els 40. No en va, la història va de trobar el pare desconegut de la filla de vint anys de Donna (Nina).
"És un repte físic treballar en un espectacle com aquest; s'ha de ser molt atlètic, estar molt en forma. Són dues hores i mitja sense parar", explica una sílfide Nina, que torna a casa després de tres anys de pont aeri i hotels a la capital. "El més difícil del xou és la barreja de la música pop amb les escenes dramàtiques. La gent surt de la funció amb un plus d'alegria, però també amb alguna llàgrima".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada