El director impacta amb la seva versió de l'acte sacramental de Calderón
Amb Calderón de la Barca és complicat que hi hagi esperança. Ho diu Calixto Bieito i la seva versió d'El gran teatro del mundo, l'acte sacramental més famós de l'autor espanyol del XVII, ho posa en relleu de manera contundent. L'estrena va causar impacte ahir a la nit a la ciutat alemanya de Friburg, on el director mirandès se sent com a casa i on el projecte Barcelona Internacional Teatre (BIT), del Grupo Focus, va celebrar un brillant baptisme.
Pessimisme, nihilisme, neguit, emocions desbordades... Tota la càrrega filosòfica, més que el seu adoctrinament religiós, d'El gran teatro del mundo va esclatar en el profund escenari del Freiburg Theater amb una cantata sobre l'existència humana, sobre el ràpid trànsit entre el bressol i la sepultura.
Set actors i quatre cantants desgranen els 1.500 versos d'un text desproveït de trama, d'història, sobre la vella metàfora de la vida, vista com un teatre on l'home encarna un paper que no ha elegit. L'hi ha assignat Déu, l'Autor en l'obra de Calderón, i el Creador en la versió alemanya d'un muntatge bilingüe, amb majoria d'intèrprets de la companyia del teatre germànic. Encarnen de forma sorprenent els mortals de la peça: el rei, la bellesa, la discreció, el ric, el pobre i el pagès. Les parts cantades, exclusives dels personatges de l'àmbit diví, són en castellà. Aquí el treball vocal i interpretatiu del contratenor català Xavier Sabata (Autor) i de la mezzosoprano sèrbia Leandra Overmann (Món) és igual d'aclaparador. O més.
INTÈRPRETS ENTREGATS
L'elenc desplega un enorme treball físic en una proposta de màxim risc, en què els intèrprets s'hi deixen la pell i el mateix Calixto Bieito també diu que ha viscut el procés de forma molt emotiva. La instal•lació escenogràfica de Rebecca Ringst alimenta el pessimisme existencial i tràgic. Uns 200 tubs metàl•lics, com els d'un orgue de catedral, apunten cap al cel amb la finalitat de subratllar les preguntes dels mortals que no tenen cap mena de resposta per part d'un déu capritxós i fugisser.
Entre aquests tubs es mouen gairebé despullats, alguns totalment, els personatges en una àmplia col•lecció d'imatges commovedores. Per exemple, a l'inici, amb la irrupció en escena dels mortals dins d'una enorme bossa uterina després d'un aparellament de carnalitat absoluta entre l'Autor i el Món, que es presenta com una dona amb el dol de l'Espanya profunda. O ja al final amb l'escena en què Overmann s'enfonsa de dolor, mossegant un mirall, per la mort dels seus fills, tots ficats al seu voltant en bosses d'un dipòsit de cadàvers. «En el fet teatral els límits són gairebé infinits», afirma Bieito en el manifest del BIT. Escenes d'aquest calibre s'encarreguen de corroborar-ho.
El mateix passa amb la música de Carles Santos. Juntament amb dos harmòniums, orgue i percussió, el genial valencià no dubta a usar el so d'un trepant elèctric per acompanyar l'atmosfera d'El gran teatro del mundo en el seu trepidant trànsit del segle XVII al segle XXI en mans d'un director sense límits.
PUBLICAT PER
FOTO : M. KORBEL
JOSÉ CARLOS SORRIBES
WWW.ELPERIODICO.CAT
11 DE NOVEMBRE DE 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada