Compto els dies que falten per a l’estrena aquí d’una nova pel•lícula sobre Shakespeare . Es titula Anonymous . Ja s’ha estrenat als Estats Units amb divisió d’opinions: els crítics no es posen d’acord sobre si és dolenta, molt dolenta o rematadament dolenta. Tant me fa. Estic desitjant veure-la. Quan es projecti, on es projecti, hi seré: versió original, fila set, passadís. No espero trobar-me amb Bergman ni amb Kurosawa. Ho sé. Em trobaré amb Shakespeare i el seu món. Amb això ja en tinc prou.
El director, Roland Emmerich, no pretén enganyar ningú. En aquesta pel•lícula juga fora de casa. Aquest no és el seu estil. El seu fort és el cine de catàstrofes: Independence Day , Godzilla , 2012 … ¿Què hi pinta Shakespeare en aquesta llista? ¿Què hi pinta Emmerich en el Londres teatral del XVII? Les respostes, en un film de poc més de dues hores que il•lustra la llarga polèmica de l’autoria de Shakespare . Una vegada més. Polèmica de mai acabar. ¿Va poder un home sol aixecar a pols un corpus d’aquesta magnitud? ¿Va escriure Shakespeare –si és que va existir un autor que es deia així– una sola línia de tot el que se li atribueix? Gràcies al film, la polèmica salta de les aules al carrer, dels congressos a les rotllanes, dels llibres a les pantalles. I fins i tot n’hi haurà que aixecaran la cella i afirmaran amb veu assenyada: «Ja m’ho semblava a mi».
Sigui el que sigui, benvingut un film que vol retornar-nos l’Anglaterra isabelina i el Londres de dos teatres, dos temples, The Rose i The Globe, en què els seus bancs de fusta van sentir per primera vegada els versos del tal Shakespeare (autor, actor, copista, vividor o embolicaire) juntament amb els dels seus competidors Ben Johnson i Christopher Marlowe. Dos al•licients: la possibilitat de veure Vanessa Redgrave interpretant Isabel I i comparar el seu treball amb el d’una altra gran, Judi Dench, que va fer el mateix paper a Shakespeare in love i que es va emportar l’Oscar a casa amb només vuit minuts en pantalla; i la curiositat de veure tot un sir , Derek Jacobi de nom, defensant, al principi de la pel•lícula, el concepte de la falsa autoria amb què ell mateix s’ha compromès des de fa anys.
Tant me fa
¿Que el film és lleuger i entretingut, però superficial i poc rigorós? Tant me fa. Per llegir Shakespeare agafo un llibre i per veure Shakespeare vaig al teatre. Ara vull distreure’m. I prou. I com va dir el Bard: «Bé està el que bé acaba i a les penes, punyalades». I si no ho va dir, bé ho podria havet dit. ¿Alguna teoria en contra?
PUBLUCAT PER
JOSEP MARIA POU
ACTOR I DIRECTOR DE TEATRE
WWW.ELPERIODICO.CAT
29 OCTUBRE DE 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada