La platea dempeus per Anna Lizaran

publicat per

Laura Serra

www.ara.cat

13 gener 2013

Públic i professió teatral comparteixen el dol. Anna Lizaran, una de les grans actrius que ha donat l'escena catalana, va morir ahir a mitjanit, als 68 anys. Deixa una empremta a la història del teatre.

La bèstia no podrà tornar a rugir a escena. Anna Lizaran, una de les estrelles del firmament teatral català, es va apagar ahir a la mitjanit a causa d'un càncer fulminant que va costar de diagnosticar i deixarà una ferida a l'escena catalana difícil de cicatritzar. Lizaran tenia 68 anys i quaranta temporades de carrera professional, que va coronar amb un dels èxits més esclatants de la seva carrera. El paper d'una mare mesquina i agressiva, la Violet d' Agost , feia posar dempeus cada nit la platea del Teatre Nacional. El seu director fetitxe dels últims anys, Sergi Belbel, li va regalar un altre paper excepcional a La Bete , que havia d'inaugurar la temporada actual. Lizaran assegurava que no la veuríem envellir a escena: "No tinc cap interès que em vegin decadent", deia, però va assajar intensament fins i tot quan la salut no l'acompanyava. Al final, va rellevar-la el seu amic Jordi Bosch amb la promesa que quan es recuperés li tornaria el personatge. Ja no serà possible. Avui a la tarda s'obre la sala de vetlla al Tanatori de les Corts i dilluns a les 12 es farà l'acte de comiat al mateix lloc.

El mite fundacional del Lliure

Anna Lizaran va néixer el 1944 a Esparreguera, "un poble de 5.000 habitants i quatre teatres", deia per explicar la seva vocació, descoberta fent de Verge de la Passió. "M'hi vaig trobar, mai vaig dir «Mama, vull ser artista»". A principis dels 70 va participar en la creació d'Els Comediants i del 1974 al 1976 va estudiar a París amb el mestre del gest Jacques Lecoq. "Amb tot aquest aprenentatge va entrar en el gran repertori universal del Lliure, va entrar en el món seriós des de la mirada del pallasso, sense oblidar mai aquest clown que portava a dins", deia ahir el director Joan Ollé.

Lizaran, filla de mecànic i modista, considerava el teatre un ofici artesanal, sense ínfules intel·lectuals. Assegurava, humil, que els seus mestres havien sigut Fabià Puigserver i Lluís Pasqual. Amb Pere Planella, Carlota Soldevila, Lluís Homar, Muntsa Alcañiz i Rosa Ribas, entre d'altres, va aixecar el que avui és un dels mites del teatre modern català, el Teatre Lliure de Gràcia. "Era un moment en què faltava de tot, i uns romàntics i grans entesos en teatre van decidir fundar una cooperativa sense ànim de lucre. Estàvem com en un convent. Et llevaves i venies aquí fins a la 1 de la matinada", recordava. Volien fer teatre de repertori, amb una companyia estable i autogestionada. El van inaugurar amb Camí de nit (1976), dirigida per Pasqual, amb el públic dret aplaudint només de veure la sala mentre que un diari d'una altra època va titular " Qué triste noche ".

A les mans de Pasqual, Planella, Puigserver, Ariel Garcia Valdés, Montanyès i Flotats va aixecar obres memorables com La bella Helena , Primera història d'Ester , Roberto Zucco , Una jornada particular , Quartet i el seu primer paper masculí a Tot esperant Godot . "Feia com ningú això d'interpretar ni un home ni una dona, sinó un ésser", recordava ahir Lluís Homar. "Tenia un do", afirma senzillament Carme Portaceli. El 1995 va dirigir el seu únic muntatge, Arsènic i puntes de coixí .

Ella va pintar les parets del Lliure de Gràcia i el va tancar amb L'hort dels cirerers el 2000: "Adéu, casa! Adéu, vida passada". Va inaugurar el nou palau a Montjuïc amb L'adéu de Lucrècia Borja, de Carles Santos (2001), i hi va fer Aquesta nit improvisem, amb Ollé, i Un matrimoni de Boston , de Josep M. Mestres (2005), encara que es va desvincular del patronat del teatre el 2003, quan no van escollir Pasqual de director.

Creativa i subversiva

"Per higiene", va canviar d'aires i no li va faltar feina. En l'última dècada el Teatre Nacional l'ha reclamat de primera actriu en obres com Forasters , Dissabte, diumenge i dilluns , Escenes d'una execució , El cercle de guix caucasià , El ball i Agost.

Va fer cinema, poc, perquè mai es va buscar agent. "Ella era una dona de teatre. Hem tingut la sort que ha pogut fer totes les grans heroïnes, poques n'hi falten", deia ahir Ventura Pons. Van col·laborar en cinc pel·lícules - El vicari d'Olot , Forasters , Morir (o no) , El perquè de tot plegat i Actrius- , i va rodar amb Pau Freixas ( Herois , 2010), Miguel Albadalejo i Gerardo Vera, però Pons deia que va sentir-se "frustrada" per l'ocasió perduda amb Pedro Almodóvar a Tacones lejanos , en què va acabar tenint un paper mínim. També va treballar a la televisió, en sèries com Laura , Jet lag i Porca Misèria, que van incrementar la seva popularitat, tot i que potser en aquest terreny mai va arribar a les cotes de la seva germana Lola, una altra gran actriu, morta de càncer el 2003.

"Era creativa i subversiva, era gamberra. Feia riure molt, vam beure molts whiskys plegats", deia Ollé. Els seus companys destacaven ahir la valentia, l'alegria i la generositat, però ella es reconeixia "tova" i insegura: "Abans d'una estrena encara penso que m'agradaria vendre olives a la Boqueria, una cosa senzilleta...", deia. A vegades feia un traguet abans de sortir a escena, després de maquillar-se i perfumar-se escoltant música. "No li calia concentrar-se", segons Homar.

Havia rebut els premis en vida: el Premio Nacional (1984), el Nacional català (2003), dos Max, set Butaques, la Creu de Sant Jordi (2000) i el Ciutat de Barcelona (2005). Però, sobretot, havia rebut ovacions, del públic i la crítica. Ahir els teatres li van dedicar la funció i la professió li prepararà un homenatge. S'abaixa el teló d'un capítol de la història del teatre català. La Lizaran ha marxat per la porta gran.