publicat
per
28 desembre
2012
Núria Radó
i Trilla. Biòloga.
S’encenen els cegadors, aquells llums que enlluernen el
públic mentre a l’escenari una desena de persones s’afanyen a treure les roques
i canviar els decorats per preparar-ho tot per a la següent escena. És fosc,
molt fosc i una veu potent i clara comença a recitar les primeres paraules del
text que Ramon Pàmies va escriure fa més de cent anys.
Pels altaveus surt el so de l’huracà que la gent de la taula
de so quadra amb el text de l’actor. Penjat des del pont, un canoner envia una
llum vermella que omple de tenuïtat les paraules i el moment. Satanàs, immens,
recita que molt prompte tindrà lloc la fera lluita. Des d’efectes especials,
fan petar un petard i es fa la llum blanca: l’aparició de Miquel dóna lloc a un
dels magistrals diàlegs dels Pastorets.
Mesclant la tradició de la història amb la modernitat dels
efectes tècnics, el classicisme dels temps verbals amb l’actualitat del
conflicte, els Pastorets de la Sala Cabanyes fugen de la història simplista de
bons i dolents i desgranen, escena rere escena, un profunda reflexió sobre el
comportament humà. Amb detalls plens de força i amb frases d’una bellesa que
esparvera, s’acaba profetitzant que els esclaus veuran rompre ses cadenes i els
soldats trencaran les seves armes.
Centenars de persones davant i darrere els decorats fan que
Mataró tingui un dels millors, i amb més projecció, Pastorets del país. Malgrat
tot, encara em sorprèn conèixer mataronins que no els han anat a veure mai. Que
mai han rigut amb les tonteries d’en Jonàs i en Mataties, que mai s’han
emocionat amb la lluita entre el bé i el mal o que mai els hauria agradat fer
de pedreta.
No deixa de sorprendre conèixer algú de Vilafranca que no
hagi vist mai una actuació dels verds o algun berguedà que eviti la plaça de
Sant Pere per Corpus, oi? Si podeu, no perdeu l’oportunitat d’anar-los a veure
aquest any; la cosa, promet. Mentrestant, bon Nadal i bon any, si no ens veiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada