'El profeta', de la companyia La Calòrica,
sacseja el Tantarantana amb una punyent reflexió sobre la necessitat de creure
Passen els anys, les dècades, i l’ésser humà
segueix agafant-se a les creences (sigui la religió, la ciència, la meditació o
el que sigui) per no caure en l’abisme existencial. Creure o no creure, aquesta
és la qüestió que La Calòrica planteja a El profeta (Teatre Tantarantana), un
brillant pols entre visionaris i escèptics; entre ciència i fe, que firma com a
creació col·lectiva sense el concurs del seu habitual dramaturg Joan Yago i amb
el director Israel Solà al capdavant. La companyia artífex d’aplaudides
gamberrades no exemptes de compromís com La nau dels bojos, L’Editto Bulgaro i
Sobre el fenomen de les feines de merda s’ha posat seriosa aquest cop en les
seves formes en un muntatge que atrapa amb una molt hàbil i àgil direcció que
lliga amb extrema precisió i claredat tres petites històries –amb tres
personatges cadascuna– en èpoques diferents.
Assistim al desconsol d’una jove òrfena a qui
se li apareix el fill de Déu a la capella del poble, el 1915, davant la ferotge
incredulitat de la seva germana i el rector; viatgem a l’hospital de Ciutat del
Cap (Sud-àfrica) on el 1968 el visionari Christiaan Barnard s’entesta a passar
a la història amb un miracle científic: el primer trasplantament de cor humà, i
arribem als nostres dies amb una dona malalta de càncer en fase terminal que va
fugir d’un centre hospitalari dels EUA per provar teràpies alternatives i
reapareix sana al cap de sis anys. El seu germà li dóna cop de porta pel dolor
que li va causar la seva desaparició, mentre desperta la curiositat de la
cunyada, que la pretén de conillet d’Índies per examinar el seu cas i
racionalitzar els fets.
EXCEL·LENT REPARTIMENT
L’excel·lent treball del repartiment –Aitor
Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol–, amb les seves màgiques
transicions i desdoblaments marca de la casa, apuntala una funció que en té
prou amb tres portes, una taula i uns mínims recursos de vestuari perquè
l’espectador salti de relat en relat, d’emoció en emoció, sense perdre mai el
fil. Ho facilita la claredat expositiva i la concisió d’unes històries que
posen l’accent a com ser partícip de qualsevol d’aquestes creences determina
les relacions amb els altres.
La fascinació que desperten avui les noves
espiritualitats i pseudociències, i la crisi del raonament científic, senyals
de la necessitat d’agafar-se a alguna cosa en aquest món a la deriva, va
inspirar aquesta peça que compta amb un final lapidari: «És molt fàcil creure
en allò que t’agradaria que fos cert». El que queda clar és que la companyia La
Calòrica ens segueix donant bones raons per creure en ella.
Publicat per
25 de juny de 2016
Imma Fernandez
Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada