Fa deu anys que Terrassa disposa d’un mirador
privilegiat del més nou en arts escèniques. Una plataforma amb un peu en el
present i un altre en el futur de la creació contemporània en viu
Això és com un test de Rorschach, però en
comptes d’imatges utilitzarem paraules. No es tracta de respondre a la pregunta
“Què hi veus aquí?”, sinó “Què és el primer que et ve al cap quan sents TNT?”¿
Potser ho associes amb un explosiu i no pots deixar de pensar en la metxa d’una
bomba encesa a punt d’esclatar, com en uns dibuixos animats vintage? ¿O potser
se t’activa l’oïda i ja estàs taral·lejant la tornada de la cançó d’AC/DC? Ah,
que se t’ha encès la llumeta i en el que penses és en les lletres taronges de
la companyia de missatgeria holandesa que FedEx va comprar fa un parell d’anys!
Això ja és per apujar nota.
Però com que som a la pàgina d’Escenes, amb
cap d’aquestes respostes hauràs fet diana. La correcta, qui sap si ja ho tenies
a la punta de la llengua, és que TNT fa referència a un festival presentat en
societat l’any 2008 amb el nom de Terrassa Noves Tendències. Nou edicions més
tard, el títol s’ha quedat en aquestes sigles però ha mantingut l’essència. Ara
dinamitar fronteres entre gèneres forma part del llenguatge quotidià de moltes
companyies. El mèrit del TNT, dirigit per Pep Pla, és que quan ells van
començar a obrir les portes a les propostes més marcianes de l’escena, no eren
tants els que les consideraven cool.
Gràcies al TNT, a Terrassa van gaudir ja fa
anys de la feina de l’Agrupación Señor Serrano, Israel Galván, Los Corderos o
Xavier Bobés, companyies i artistes poc coneguts quan el festival els va obrir
les portes. L’aposta i la descoberta han acompanyat la història del TNT, i en
la desena edició reafirmen la vocació. El programa (37 espectacles, 13 dels
quals coproduccions) el nodreixen artistes que en molts casos només tenen un
espectacle en cartera. Una sola peça, però feta des de l’ambició del pioner i
el valent, entestat a descobrir noves terres fèrtils.
A la programació d’enguany hi trobareu una
fauna artística variada. Hi ha qui balla pop durant 24 hores sense parar per
criticar l’explotació laboral i sexual dels cossos en el capitalisme (el
ballarí incansable és el performer Adrián Pino Olivera, que va guanyar una
dubtosa fama amb un nu integral i reivindicatiu a la Galeria dels Uffizi a
Florència). O qui, com Agnès Mateus, critica la passivitat i el conformisme que
tots passegem avui ( Rebota rebota y en tu cara explota ). Podreu participar en
una reflexió sobre la macabra fascinació que sentim per la mutilació humana a
càrrec de la companyia finlandesa, WHS, liderada per Kalle Nio, artista visual
i mag, en si mateix un patchwork d’interessos. El seu espectacle, Cutting edge,
barreja màgia, cinema, dansa, arts visuals, humor negre i tragèdia. Tindreu
l’oportunitat de comprendre com es va sentir l’artista valencià Vicente
Arlandis durant el judici per l’assassinat d’una veïna seva de 84 anys.
Arlandis era l’acusat. Va ser condemnat i va complir 13 anys i 7 mesos de
condemna. El seu fill, també artista, ha ideat Sumario 3/94, amb la intenció
expressa de denunciar certs mecanismes del sistema judicial, i l’impuls íntim i
més subtil de reivindicar la innocència del pare. Ells dos, pare i fill, són
els intèrprets de l’espectacle, coproduït pel TNT, on s’estrena. Contra la
lògica imperant, un altre dels espectacles us convidarà a assistir-hi amb el
mòbil engegat i a tastar el paper de creador. Sereu convidats a enviar
missatges de WhatsApp a dos performers situats al mig de l’escenari: els rebran
en directe i acataran les vostres ordres.
Ara ja esteu a punt per passar aquest
particular test de Rorschach. I d’eixamplar horitzons amb el vostre passaport
d’espectadors. Amb la confiança de qui sap d’entrada que no tornarà del viatge
amb les mans buides.
Publicat per
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada