'VALENTINA', de la comèdia a la tragèdia

www.elperiodico.cat

7 octubre 2006

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
AUTOR: Carles Soldevila

ESTRENA: 28 de setembre

LOCAL: Teatre Nacional de Catalunya

S'apuja el teló d'una nova etapa del TNC, dirigit ara per Sergi Belbel. I ho fa recuperant un clàssic català, Carles Soldevila (1892- 1967), excel.lent periodista, escriptor i dramaturg. Valentina (1933) és un atreviment dins de la seva producció. Una història viscuda entre l'alta burgesia barcelonina, que arrenca com una comèdia sentimental dramàtica i acaba en tragèdia. La producció és sòlida, arriscada i té una potent escenografia d'Alfons Flores i magnífiques interpretacions.L'espectador s'ha de situar davant Valentina com qui ho fa davant una obra que pertany a un temps, una moral, uns costums i unes modes molt concretes; parlar-li de la modernitat de la histò- ria i la vigència del personatge principal és portar-lo a l'error. L'obra de Soldevila gravita sobre dos fets puntuals: la força destructora de Valentina i el fracàs personal del personatge de la mare, interpretat per una esplèndida Lluïsa Castell, que el dibuixa amb humanitat i tota mena de registres. Valentina (Alba Sanmartí) adora la memòria del seu pare i pateix un cop molt fort quan la mare li comunica que es casarà amb el Dr. Baixeres (Toni Sevilla), que a més és el seu pare biològic. Llavors aflora una jove obstinada i orgullosa, sense referències actuals.La representació del Nacional se segueix amb atenció, tant a la primera part, que es desenvolupa al sumptuós saló dels Fontanals, com a la segona, a la coberta de vaixell creuer que navega cap a Rússia. En els diàlegs que centren la tragèdia els ressons de Freud i Dostoievski treuen el nas. Diàlegs concisos, ben escrits, sobre els quals ha treballat Jordi Galceran utilitzant tant el text de Soldevila com la novel.la que abans va escriure, amb el mateix títol.El muntatge i la direcció de Casares obtenen una bona nota. Juntament amb el gran treball de Castell destaca el de Sevilla, el d'Alicia González i el de Mercè Lleixà, recreant una inquietant poeta. La jove Alba Sanmartí surt ben parada del repte a què s'enfronta, i té en una veu per educar i en una lògica inexperiència les principals carències.