2 octubre del 2007
ENTREVISTA AMB JOSEP MARIA FLOTATS, ACTOR
PROTAGONITZA 'STALIN' AL TÍVOLI
FIGURA AMB TALENT 68 ANYS NASCUT A BARCELONA INTÈRPRET I DIRECTOR D'ESCENA
FIGURA AMB TALENT 68 ANYS NASCUT A BARCELONA INTÈRPRET I DIRECTOR D'ESCENA
Foto: AGUSTÍ CARBONELL ARTURO SAN AGUSTÍN
Un teatre sense figures amb talent és només una oficina plena d'administratius. Els administratius, com els albarans, són necessaris, però és la màgia i no pas l'albarà la que ens rescata del sopor quotidià i ens eleva. Amb Josep Maria Flotats --que ara exerceix de Stalin al Teatre Tívoli-- es pot parlar de moltes coses. Entre altres coses, del poder. Pujar a un escenari, així ho assegura aquesta figura amb talent, és una cosa que s'ha de merèixer. I té raó.
--¿Des de quan li interessa el tema del poder?
--Des de sempre. El poder és un dels grans temes. En una col.laboració amb el Teatre Lliure vaig suggerir que es representés Eduard II de Marlowe. I en aquella obra es parla del poder. Una jornada particular està ambientada en els temps de Benito Mussolini.
--M'ha convençut.
--Hi ha més obres. Jouvet, París 1940 parla de l'ocupació de la capital francesa pels nazis. I a Lorenzaccio també apareix el poder, és a dir, es parla de com eliminar el dictador i quin és el preu.
--Queda demostrat que el tema del poder li interessa.
--Tenint present on vaig néixer i l'època en què vaig néixer, probablement és així.
--Podríem, si li sembla, començar amb aquell príncep francès de l'Església, gran diplomàtic i vividor, que anava amb bastó.
--Tayllerand, a qui vaig interpretar a La cena, era un personatge molt especial. Fouché, el seu rival, va ser una altra cosa. Era un policia carnisser, un individu que va enviar a la guillotina centenars de persones. Tayllerand, com Stalin, havia estat seminarista. La diferència és que Tayllerand neix príncep i molt aviat li concedeixen un arquebisbat.
--Fouché també va anar al seminari.
--Però era de baixa estirp. Tayllerand, fins i tot per a gent molt democràtica i gens obtusa, segueix sent un personatge admirat. Recordi el Congrés de Viena, després de la derrota de Napoleó, que va ser com el primer embrió de la Unió Europea. A Tayllerand se l'admira pel seu gran sentit de la negociació i la seva gran cultura.
--¿Admirem els cínics intel.ligents i cultes?
--Jo no admiro especialment Tayllerand. El seu ideal, com el d'altres grans egoistes i superdotats, són ells mateixos.
--Tayllerand és el gran traïdor.
--Absolutament. El que a mi m'agrada és poder denunciar aquests personatges, explicar com eren. A La cena, el seu autor, Jean Claude Brisville, no admira ni Tayllerand ni Fouché, però ens mostra com intercanviaven cromos al més alt nivell, com pactaven.
--"Aquí ve el vici repenjat en el braç del crim".
--Frase extraordinària de Chateaubriand. Gran retrat. És clar que tampoc està malament aquella altra de Fouché: "Va ser pitjor que un crim, va ser una equivocació." ¿No va ser Ialta, també, un intercanvi de cromos?
--Arribem a Stalin.
--Un psicòpata, un monstre, un assassí de qui s'explica que tenia una gran biblioteca.
--No se'l pot comparar amb l'exquisit Tayllerand.
--No, però es diu que llegia devotament Plató. Era un gran lector i un fervent admirador de Mozart. Sobretot del seu Concert número 23. Després, és clar, deia allò tan tristament famós: "Un mort pot ser una tragèdia, però dos milions de morts és només una estadística".
--I, no obstant, els monstres ens sedueixen.
--D'aquest tema n'he parlat molt amb Marc Dugain. A mi, la seva novel.la em va fascinar i vaig pensar que portar aquell text a l'escenari era una gran oportunitat per donar a conèixer un personatge tan sinistre. Recordem que li deien el pare dels pobles, que somreia, que podia ser encantador.
--I que, com tots els dictadors, el mal que provoquen és només responsabilitat dels que l'envolten.
--Que és, exactament, el que jo sentia, quan era petit, referit a Franco. Per això quan em vaig enfrontar a Stalin vaig evitar caricaturitzar-lo. El seu cinisme i la seva maldat s'havien de posar de manifest a través del que diu i fa, però ell havia de ser un psicòpata que vol caure simpàtic a tothom.
--Amb atacs de còlera.
--Com Nixon. Compte amb el poder. Tornant a Stalin, vaig pensar que la seva perversió es posaria més de manifest si aconseguia fer d'ell un avi amable. Hitler també anava a concerts i s'emocionava.
--En la seva obra es diu que estan tornant les estàtues.
--I és veritat. Vol dir que els Stalin poden tornar. Els d'esquerres i els de dretes.
--Obra, doncs, oportuna.
--Si m'ho permet, indispensable, urgent. Estem en una Europa molt confortable i ja veurem què ens pot passar. Ja ho veurem.
--Ens hem oblidat de les nostres guerres.
--Potser. Ressusciten enfrontaments idiotes per simples tonteries. ¿Potser és que estem avorrits, que ens hem cansat d'intentar construir una societat més lliure i justa? ¿Per què furgar en certs passats que ens exacerben?
--I, no obstant, a alguns dictadors sembla que se'ls justifiquin els seus morts.
--¿Justificar?
--Se segueix parlant més de Hitler que de Stalin.
--Ja. Potser perquè en els temps dels tsars hi havia esclaus. Però, és clar, estem parlant d'un individu que pel bé de la classe obrera va matar 50 milions de persones. I no oblidem el terror que va imposar.
--La intel.lectualitat d'esquerres mai va dir o va escriure res contra el ferotge georgià.
--És veritat. L'única cosa que va criticar són els camps de concentració nazis.
--Crec que vostè va conèixer un filòsof francès molt aplaudit.
--¿Es refereix a Sartre, el Papa dels intel.lectuals d'esquerres?
--Sí.
--Vaig coincidir amb ell en dues ocasions. Una en un petit automòbil. Vam anar a un hospital a visitar un amic comú. Va ser Sartre qui al tornar de l'URSS va dir aquella frase tan coneguda: "Vinc del país més lliure del món". Vivint a França, potser no queda excessivament bé assegurar que véns del país més lliure del món.
--Crec que després va matisar el seu entusiasme.
--Sí. Va dir que en aquells anys no es podia desmoralitzar la classe obrera. Tot allò va ser una mentida molt ben organitzada. És clar que Thomas Mann també va visitar un camp de concentració alemany i no en va pas parlar malament. La pregunta és per què seguim acceptant que se'ns segueixi enganyant.
--¿Per què?
--Si m'ho permet, i com dic a l'obra: "Jo només sóc Stalin."
--¿Per què ens deixem enganyar?
--No ho sé. La veritat és que ens seguim deixant enganyar. ¿Per què seguim tolerant que psicòpates, més o menys greus, arribin al poder i ens manin?
--¿Deu ser perquè abans de fer-nos por o terror aquests psicòpates ens donen seguretat?
--Potser. Ens fa falta que algú ens tregui les castanyes del foc mentre nosaltres mirem cap a un altre costat.
--Pares del poble, salvadors de la pàtria.
--Això deien que eren Hitler i Stalin. Eren la mateixa bogeria, el mateix mal. Dugain diu que, com Ricard III, Stalin és etern perquè és una part de nosaltres mateixos, la més fosca, la més espantosa.
--¿És cert que l'avi del president Putin va ser cuiner de Stalin?
--Segons Dugain és veritat. A Stalin es defineix Rússia com un país on fins i tot el passat és incert. Una frase lluminosa, però també terrible. Ens reescriuen la història, no volen que sapiguem la veritat. I, és clar, tenim poques possibilitats de conèixer la història real. Crec que ens entretenen amb ficcions.
--Estic pensant en Mitterrand.
--¿Per què?
--Perquè vostè va viure a París.
--Ja ho entenc. Mitterrand. Tornem, amb els matisos que calgui, a Tayllerand. Tornem a la intel.ligència, al savoir faire i a la diplomàcia hàbil. A mi ell em va concedir la Legió d'Honor.
--Llavors vostè n'ha de parlar bé.
--N'estic parlant bé. Quan, per a la campanya electoral, li van llimar els ullals, Brisville va encunyar una frase lapidària: "És menys Dràcula, però molt més Tartuf."
--¿Era tan culte com aparentava?
--Quan es va representar a París La trobada entre Descartes i Pascal jove, obra que penso portar a l'escenari, i que és també de Brisville, Mitterrand la va anar a veure. I no li va agradar el que en l'obra deia Pascal, que, pel que sembla, era un dels seus personatges favorits.
--¿I què va passar?
--Que el senyor Mitterrand va voler saludar l'autor i, sent-hi present el ministre de Justícia, li va començar a dir a Brisville, però cridant, que no havia entès absolutament res de Pascal.
--¿La cosa es va acabar malament?
--El to va ser tan sorprenentment dur, que el ministre de Justícia es va veure en l'obligació d'intervenir i li va dir: "Senyor president, sort que no som a l'antic règim, perquè si fos així em demanaria que enviés a la Bastilla el senyor Brisville". Sembla que el senyor Mitterrand el va fulminar amb la mirada, no va dir res i va desaparèixer.
--Suposo que, en dies d'estrena, els polítics llegits s'agraeixen més.
--¿Potser estava pensant, per casualitat, en l'exprimer ministre francès Raymond Barre?
--No, però entenc que li he de respondre que sí.
--L'hi agraeixo. Sent primer ministre, Barre va venir a la Comédie Française a veure Sertorius, de Corneille. Jo interpretava Pompée. Quan em va saludar, em va dir que en una de les meves intervencions havia trobat a faltar dos versos alexandrins. I era veritat. El director havia decidit eliminar-los.
--Potser havia llegit l'obra unes hores abans.
--Era una persona culta i per això ho va reconèixer. Ens va dir que, abans d'anar a la Comédie, havia rellegit una obra que sempre l'havia apassionat. Potser per ser culte va arribar a primer ministre.
--Però mai va arribar a ser president.
--És veritat. Prova que no sempre la cultura afavoreix el polític.
--¿A vostè el poder el va intentar utilitzar o va ser vostè qui es va brindar a ser utilitzat?
--A mi m'apassiona la meva feina. Si et contracten per fer realitat un teatre públic, aconsegueixes tirar-lo endavant i l'invent no funciona, et fan fora. Just. Passa que, en el meu cas, l'invent funcionava i també em van fer fora.
--Potser li van fer un favor.
--Potser sí.
--Segur.
Un teatre sense figures amb talent és només una oficina plena d'administratius. Els administratius, com els albarans, són necessaris, però és la màgia i no pas l'albarà la que ens rescata del sopor quotidià i ens eleva. Amb Josep Maria Flotats --que ara exerceix de Stalin al Teatre Tívoli-- es pot parlar de moltes coses. Entre altres coses, del poder. Pujar a un escenari, així ho assegura aquesta figura amb talent, és una cosa que s'ha de merèixer. I té raó.
--¿Des de quan li interessa el tema del poder?
--Des de sempre. El poder és un dels grans temes. En una col.laboració amb el Teatre Lliure vaig suggerir que es representés Eduard II de Marlowe. I en aquella obra es parla del poder. Una jornada particular està ambientada en els temps de Benito Mussolini.
--M'ha convençut.
--Hi ha més obres. Jouvet, París 1940 parla de l'ocupació de la capital francesa pels nazis. I a Lorenzaccio també apareix el poder, és a dir, es parla de com eliminar el dictador i quin és el preu.
--Queda demostrat que el tema del poder li interessa.
--Tenint present on vaig néixer i l'època en què vaig néixer, probablement és així.
--Podríem, si li sembla, començar amb aquell príncep francès de l'Església, gran diplomàtic i vividor, que anava amb bastó.
--Tayllerand, a qui vaig interpretar a La cena, era un personatge molt especial. Fouché, el seu rival, va ser una altra cosa. Era un policia carnisser, un individu que va enviar a la guillotina centenars de persones. Tayllerand, com Stalin, havia estat seminarista. La diferència és que Tayllerand neix príncep i molt aviat li concedeixen un arquebisbat.
--Fouché també va anar al seminari.
--Però era de baixa estirp. Tayllerand, fins i tot per a gent molt democràtica i gens obtusa, segueix sent un personatge admirat. Recordi el Congrés de Viena, després de la derrota de Napoleó, que va ser com el primer embrió de la Unió Europea. A Tayllerand se l'admira pel seu gran sentit de la negociació i la seva gran cultura.
--¿Admirem els cínics intel.ligents i cultes?
--Jo no admiro especialment Tayllerand. El seu ideal, com el d'altres grans egoistes i superdotats, són ells mateixos.
--Tayllerand és el gran traïdor.
--Absolutament. El que a mi m'agrada és poder denunciar aquests personatges, explicar com eren. A La cena, el seu autor, Jean Claude Brisville, no admira ni Tayllerand ni Fouché, però ens mostra com intercanviaven cromos al més alt nivell, com pactaven.
--"Aquí ve el vici repenjat en el braç del crim".
--Frase extraordinària de Chateaubriand. Gran retrat. És clar que tampoc està malament aquella altra de Fouché: "Va ser pitjor que un crim, va ser una equivocació." ¿No va ser Ialta, també, un intercanvi de cromos?
--Arribem a Stalin.
--Un psicòpata, un monstre, un assassí de qui s'explica que tenia una gran biblioteca.
--No se'l pot comparar amb l'exquisit Tayllerand.
--No, però es diu que llegia devotament Plató. Era un gran lector i un fervent admirador de Mozart. Sobretot del seu Concert número 23. Després, és clar, deia allò tan tristament famós: "Un mort pot ser una tragèdia, però dos milions de morts és només una estadística".
--I, no obstant, els monstres ens sedueixen.
--D'aquest tema n'he parlat molt amb Marc Dugain. A mi, la seva novel.la em va fascinar i vaig pensar que portar aquell text a l'escenari era una gran oportunitat per donar a conèixer un personatge tan sinistre. Recordem que li deien el pare dels pobles, que somreia, que podia ser encantador.
--I que, com tots els dictadors, el mal que provoquen és només responsabilitat dels que l'envolten.
--Que és, exactament, el que jo sentia, quan era petit, referit a Franco. Per això quan em vaig enfrontar a Stalin vaig evitar caricaturitzar-lo. El seu cinisme i la seva maldat s'havien de posar de manifest a través del que diu i fa, però ell havia de ser un psicòpata que vol caure simpàtic a tothom.
--Amb atacs de còlera.
--Com Nixon. Compte amb el poder. Tornant a Stalin, vaig pensar que la seva perversió es posaria més de manifest si aconseguia fer d'ell un avi amable. Hitler també anava a concerts i s'emocionava.
--En la seva obra es diu que estan tornant les estàtues.
--I és veritat. Vol dir que els Stalin poden tornar. Els d'esquerres i els de dretes.
--Obra, doncs, oportuna.
--Si m'ho permet, indispensable, urgent. Estem en una Europa molt confortable i ja veurem què ens pot passar. Ja ho veurem.
--Ens hem oblidat de les nostres guerres.
--Potser. Ressusciten enfrontaments idiotes per simples tonteries. ¿Potser és que estem avorrits, que ens hem cansat d'intentar construir una societat més lliure i justa? ¿Per què furgar en certs passats que ens exacerben?
--I, no obstant, a alguns dictadors sembla que se'ls justifiquin els seus morts.
--¿Justificar?
--Se segueix parlant més de Hitler que de Stalin.
--Ja. Potser perquè en els temps dels tsars hi havia esclaus. Però, és clar, estem parlant d'un individu que pel bé de la classe obrera va matar 50 milions de persones. I no oblidem el terror que va imposar.
--La intel.lectualitat d'esquerres mai va dir o va escriure res contra el ferotge georgià.
--És veritat. L'única cosa que va criticar són els camps de concentració nazis.
--Crec que vostè va conèixer un filòsof francès molt aplaudit.
--¿Es refereix a Sartre, el Papa dels intel.lectuals d'esquerres?
--Sí.
--Vaig coincidir amb ell en dues ocasions. Una en un petit automòbil. Vam anar a un hospital a visitar un amic comú. Va ser Sartre qui al tornar de l'URSS va dir aquella frase tan coneguda: "Vinc del país més lliure del món". Vivint a França, potser no queda excessivament bé assegurar que véns del país més lliure del món.
--Crec que després va matisar el seu entusiasme.
--Sí. Va dir que en aquells anys no es podia desmoralitzar la classe obrera. Tot allò va ser una mentida molt ben organitzada. És clar que Thomas Mann també va visitar un camp de concentració alemany i no en va pas parlar malament. La pregunta és per què seguim acceptant que se'ns segueixi enganyant.
--¿Per què?
--Si m'ho permet, i com dic a l'obra: "Jo només sóc Stalin."
--¿Per què ens deixem enganyar?
--No ho sé. La veritat és que ens seguim deixant enganyar. ¿Per què seguim tolerant que psicòpates, més o menys greus, arribin al poder i ens manin?
--¿Deu ser perquè abans de fer-nos por o terror aquests psicòpates ens donen seguretat?
--Potser. Ens fa falta que algú ens tregui les castanyes del foc mentre nosaltres mirem cap a un altre costat.
--Pares del poble, salvadors de la pàtria.
--Això deien que eren Hitler i Stalin. Eren la mateixa bogeria, el mateix mal. Dugain diu que, com Ricard III, Stalin és etern perquè és una part de nosaltres mateixos, la més fosca, la més espantosa.
--¿És cert que l'avi del president Putin va ser cuiner de Stalin?
--Segons Dugain és veritat. A Stalin es defineix Rússia com un país on fins i tot el passat és incert. Una frase lluminosa, però també terrible. Ens reescriuen la història, no volen que sapiguem la veritat. I, és clar, tenim poques possibilitats de conèixer la història real. Crec que ens entretenen amb ficcions.
--Estic pensant en Mitterrand.
--¿Per què?
--Perquè vostè va viure a París.
--Ja ho entenc. Mitterrand. Tornem, amb els matisos que calgui, a Tayllerand. Tornem a la intel.ligència, al savoir faire i a la diplomàcia hàbil. A mi ell em va concedir la Legió d'Honor.
--Llavors vostè n'ha de parlar bé.
--N'estic parlant bé. Quan, per a la campanya electoral, li van llimar els ullals, Brisville va encunyar una frase lapidària: "És menys Dràcula, però molt més Tartuf."
--¿Era tan culte com aparentava?
--Quan es va representar a París La trobada entre Descartes i Pascal jove, obra que penso portar a l'escenari, i que és també de Brisville, Mitterrand la va anar a veure. I no li va agradar el que en l'obra deia Pascal, que, pel que sembla, era un dels seus personatges favorits.
--¿I què va passar?
--Que el senyor Mitterrand va voler saludar l'autor i, sent-hi present el ministre de Justícia, li va començar a dir a Brisville, però cridant, que no havia entès absolutament res de Pascal.
--¿La cosa es va acabar malament?
--El to va ser tan sorprenentment dur, que el ministre de Justícia es va veure en l'obligació d'intervenir i li va dir: "Senyor president, sort que no som a l'antic règim, perquè si fos així em demanaria que enviés a la Bastilla el senyor Brisville". Sembla que el senyor Mitterrand el va fulminar amb la mirada, no va dir res i va desaparèixer.
--Suposo que, en dies d'estrena, els polítics llegits s'agraeixen més.
--¿Potser estava pensant, per casualitat, en l'exprimer ministre francès Raymond Barre?
--No, però entenc que li he de respondre que sí.
--L'hi agraeixo. Sent primer ministre, Barre va venir a la Comédie Française a veure Sertorius, de Corneille. Jo interpretava Pompée. Quan em va saludar, em va dir que en una de les meves intervencions havia trobat a faltar dos versos alexandrins. I era veritat. El director havia decidit eliminar-los.
--Potser havia llegit l'obra unes hores abans.
--Era una persona culta i per això ho va reconèixer. Ens va dir que, abans d'anar a la Comédie, havia rellegit una obra que sempre l'havia apassionat. Potser per ser culte va arribar a primer ministre.
--Però mai va arribar a ser president.
--És veritat. Prova que no sempre la cultura afavoreix el polític.
--¿A vostè el poder el va intentar utilitzar o va ser vostè qui es va brindar a ser utilitzat?
--A mi m'apassiona la meva feina. Si et contracten per fer realitat un teatre públic, aconsegueixes tirar-lo endavant i l'invent no funciona, et fan fora. Just. Passa que, en el meu cas, l'invent funcionava i també em van fer fora.
--Potser li van fer un favor.
--Potser sí.
--Segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada