29 de setembre del 2007
Foto: MARCUS LIEBERENZ
Calixto Bieito ha emprès una altra croada. S'ha atrevit a agafar la novel·la de cavalleries de Joanot Martorell, que suposa el primer exemple de la desmitificació d'aquesta literatura artúrica, i posar-la a escena. Les 1.200 pàgines del llibre, escrit al segle XV, ara fa prop de sis-cents anys, són un cant al goig de viure, alhora que esdevenen un fidel reflex del gaudi i les lluites medievals. Bieito, acompanyat per Marc Rosich, ha demanat la col·laboració d'un altre creador de pes, Carles Santos (del País Valencià com el mateix Martorell), per completar l'escena amb un espai sonor de gran personalitat. La trobada entre aquests dos grans creadors de l'escena ha estat una topada amistosa que, probablement, ha fet més gran el trencaclosques del que ja era. Cal valorar el saber fer estètic de Bieito, que ha aconseguit uns personatges extrems amb un text medieval així com unes partitures que són efectiu i efectista coixí a l'escena, en la majoria de casos (tot i que puntualment sembla que el coixí ofegui la dramatúrgia teatral). El resultat és un Tirant vital, torturat d'amor, que ara esquitxa sang dels contrincants, ara beneeix amb aigua de Viladrau els moros en la seva croada suïcida a l'Àfrica. Un treball d'actors i un planejament d'escena monumental i entregat que queda amb uns desequilibris de ritme, que el desmaneguen. Potser el viatge iniciàtic no seria tan abstracte si se seguís l'evolució de la narradora cega, amb un orgue a les mans, que realça les sensacions i atorga un punt oníric que recorda la producció d'aire fantàstic de Peer Gynt.
El punt de partida és plantejar la novel·la, fer-li un homenatge, tot dinamitant l'existència dels personatges originals. Desapareixen molts secundaris i se'n creen de nous. Res a objectar si l'adaptació manté l'essència del text de Martorell i ajuda a aclarir l'acció. És cert que l'argument peca de senzill (noi estima noia, però el destí els priva de la felicitat). El repte, doncs, és que amb la desconstrucció de la novel·la s'aconsegueixi apropar el text als espectadors d'avui i que aporti llum a la migrada informació que la gent de carrer té de l'edat mitjana. Si funciona l'exposició esquemàtica de la manera de pensar i actuar que Martorell va escriure a les seves pàgines, l'acció es bifurca en mil averanys de la trama i la dispersa. La dificultat d'entesa no és, encara que ho pugui semblar, per l'ús d'un llenguatge arcaïtzant (molt més llunyà del català central és el Primera història d'Esther, d'Espriu), sinó perquè es fa impossible identificar-se amb aquestes persones, per més vestits del segle XXI que vagin, o per més que visquin un amor tràgic.
És difícil, realment, fer un cant a la vida, al gaudi (qui no recorda el cinisme del turisme sexual a Plataforma de la temporada passada?), a còpia de traïcions i imatges estereotipades de l'oci d'avui. Per què projectar fotos de la Tomatina, una matança del porc o els bous embolats? Per què aquesta dèria, d'altra banda tan divertida, de convertir l'emperadriu en una fallera major? És probable que l'error sigui buscar les raons a sensacions intuïtives però la interessant peça pot patir d'aquest excés d'icones. En excés, fan la paella massa salada.
Punt a part es mereix el treball dels actors i, per tant, la seva direcció. Beth Rodergas, que havia debutat professionalment amb la comèdia Pels pèls, treu or de les seves entranyes. És de les que millor sap mantenir-se en el seu paper de Carmesina, la princesa estimada pel cavaller que no s'abandona al plaer pels seus deures de llinatge. També Joan Negrié viatja d'un fred Tirant a un d'esquizofrènic enamorat que mor quan ja tenia la mel als llavis. Lluís Villanueva, en la seva labor de cínic i mestre de cerimònies, respon amb ofici. Roser Camí excel·leix en el monòleg amb què allibera Tirant de «l'illa del pensament». Victòria Pagès planteja una malvada i desolada viuda reposada. Begoña Alberdi es desinhibeix i treu suc del seu personatge d'emperadriu amb ànsies de fer l'amor amb un Hipòlit (Nao Albet) exhibicionista, enèrgic, extemporani. Carles Canut i Mingo Ràfols, des de la barrera, però sempre sorneguers.
L'acció cavalleresca es vesteix amb armadures medievals i samarretes I love Berlín, amb xandalls Adidas i espases mallades. Finalment, l'espai que ocupa el centre de la platea, que divideix el públic en dues bandes. La gran quantitat d'accions i actors a escena implica que costi trobar qui diu què, trobar el focus d'atenció. L'efecte d'acció coral no s'aconsegueix quan l'actuació es dispersa en tants personatges (que fan el seu paper sense fissures) que hi ha deambulant-hi. En definitiva, una obra de brillants instants que no acaben de lligar i que es fa a partir d'una novel·la molt difícil de portar a escena en ordre. Desdibuixada l'escena, com demana Bieito, es fa difícil entendre l'acció però sí que es reben sensacions externes. El públic berlinès de l'estrena va respondre amb la fórmula del mig got: els que van aguantar la segona part, els va impactar.
Calixto Bieito ha emprès una altra croada. S'ha atrevit a agafar la novel·la de cavalleries de Joanot Martorell, que suposa el primer exemple de la desmitificació d'aquesta literatura artúrica, i posar-la a escena. Les 1.200 pàgines del llibre, escrit al segle XV, ara fa prop de sis-cents anys, són un cant al goig de viure, alhora que esdevenen un fidel reflex del gaudi i les lluites medievals. Bieito, acompanyat per Marc Rosich, ha demanat la col·laboració d'un altre creador de pes, Carles Santos (del País Valencià com el mateix Martorell), per completar l'escena amb un espai sonor de gran personalitat. La trobada entre aquests dos grans creadors de l'escena ha estat una topada amistosa que, probablement, ha fet més gran el trencaclosques del que ja era. Cal valorar el saber fer estètic de Bieito, que ha aconseguit uns personatges extrems amb un text medieval així com unes partitures que són efectiu i efectista coixí a l'escena, en la majoria de casos (tot i que puntualment sembla que el coixí ofegui la dramatúrgia teatral). El resultat és un Tirant vital, torturat d'amor, que ara esquitxa sang dels contrincants, ara beneeix amb aigua de Viladrau els moros en la seva croada suïcida a l'Àfrica. Un treball d'actors i un planejament d'escena monumental i entregat que queda amb uns desequilibris de ritme, que el desmaneguen. Potser el viatge iniciàtic no seria tan abstracte si se seguís l'evolució de la narradora cega, amb un orgue a les mans, que realça les sensacions i atorga un punt oníric que recorda la producció d'aire fantàstic de Peer Gynt.
El punt de partida és plantejar la novel·la, fer-li un homenatge, tot dinamitant l'existència dels personatges originals. Desapareixen molts secundaris i se'n creen de nous. Res a objectar si l'adaptació manté l'essència del text de Martorell i ajuda a aclarir l'acció. És cert que l'argument peca de senzill (noi estima noia, però el destí els priva de la felicitat). El repte, doncs, és que amb la desconstrucció de la novel·la s'aconsegueixi apropar el text als espectadors d'avui i que aporti llum a la migrada informació que la gent de carrer té de l'edat mitjana. Si funciona l'exposició esquemàtica de la manera de pensar i actuar que Martorell va escriure a les seves pàgines, l'acció es bifurca en mil averanys de la trama i la dispersa. La dificultat d'entesa no és, encara que ho pugui semblar, per l'ús d'un llenguatge arcaïtzant (molt més llunyà del català central és el Primera història d'Esther, d'Espriu), sinó perquè es fa impossible identificar-se amb aquestes persones, per més vestits del segle XXI que vagin, o per més que visquin un amor tràgic.
És difícil, realment, fer un cant a la vida, al gaudi (qui no recorda el cinisme del turisme sexual a Plataforma de la temporada passada?), a còpia de traïcions i imatges estereotipades de l'oci d'avui. Per què projectar fotos de la Tomatina, una matança del porc o els bous embolats? Per què aquesta dèria, d'altra banda tan divertida, de convertir l'emperadriu en una fallera major? És probable que l'error sigui buscar les raons a sensacions intuïtives però la interessant peça pot patir d'aquest excés d'icones. En excés, fan la paella massa salada.
Punt a part es mereix el treball dels actors i, per tant, la seva direcció. Beth Rodergas, que havia debutat professionalment amb la comèdia Pels pèls, treu or de les seves entranyes. És de les que millor sap mantenir-se en el seu paper de Carmesina, la princesa estimada pel cavaller que no s'abandona al plaer pels seus deures de llinatge. També Joan Negrié viatja d'un fred Tirant a un d'esquizofrènic enamorat que mor quan ja tenia la mel als llavis. Lluís Villanueva, en la seva labor de cínic i mestre de cerimònies, respon amb ofici. Roser Camí excel·leix en el monòleg amb què allibera Tirant de «l'illa del pensament». Victòria Pagès planteja una malvada i desolada viuda reposada. Begoña Alberdi es desinhibeix i treu suc del seu personatge d'emperadriu amb ànsies de fer l'amor amb un Hipòlit (Nao Albet) exhibicionista, enèrgic, extemporani. Carles Canut i Mingo Ràfols, des de la barrera, però sempre sorneguers.
L'acció cavalleresca es vesteix amb armadures medievals i samarretes I love Berlín, amb xandalls Adidas i espases mallades. Finalment, l'espai que ocupa el centre de la platea, que divideix el públic en dues bandes. La gran quantitat d'accions i actors a escena implica que costi trobar qui diu què, trobar el focus d'atenció. L'efecte d'acció coral no s'aconsegueix quan l'actuació es dispersa en tants personatges (que fan el seu paper sense fissures) que hi ha deambulant-hi. En definitiva, una obra de brillants instants que no acaben de lligar i que es fa a partir d'una novel·la molt difícil de portar a escena en ordre. Desdibuixada l'escena, com demana Bieito, es fa difícil entendre l'acció però sí que es reben sensacions externes. El públic berlinès de l'estrena va respondre amb la fórmula del mig got: els que van aguantar la segona part, els va impactar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada