‘Annie’ o l’empenta col•lectiva

www.totmataro.cat
16 de juny de 2009

Sala Cabañes ha muntat aquest espectacle musical amb direcció d’Antoni Blanch
Comas Soler

A part del cicle nadalenc i dels seus esplèndids Pastorets, a la Sala Cabañes les dates de la Fira de Mataró són l’altra cita anual més assenyalada i compromesa. Fora d’alguna excepció sonada, sovint ha estat l’ocasió de produccions importants, principalment en el camp dels muntatges musicals adreçats a un públic familiar. Aquesta temporada, per respondre satisfactòriament al compromís, el teatre del Centre Catòlic ha optat novament per un espectacle amb música, ‘Annie’, i hi ha posat al capdavant un home fort de la institució, l’Antoni Blanch, que té a més l’aval d’una dilatada trajectòria com a director tot terreny.

Encaix de moltes peces

D’aquesta aposta, la primera constatació que cal fer és que ‘Annie’ ha complert sobradament les expectatives. Un mèrit que no és pas menor i que té el valor afegit d’una dimensió de treball grupal molt remarcable, començant per l’equip de direcció. L’Antoni Blanch, astutament, ha fet bloc amb en Carlos Lozano, que ha dirigit el vessant musical, amb la Dúnia Roig, que ha creat les coreografies, i amb en Miquel Ros, que ha encapçalat un amplíssim estol de tècnics. Tots tres han dut a terme una molt bona feina. Una menció especial es mereix també en Ferran Camps, que ha fet l’adaptació al català del llibret original anglès. Però més enllà de les singularitats, la petja col·lectiva es fa evident en totes les facetes de la producció i de la posada en escena. I aquesta és la gràcia. Perquè està clar que en el camp del teatre amateur només una entitat com la Sala Cabañes, amb una base humana tan nombrosa, activa i polifacètica, i amb el pòsit d’una experiència acumulada durant molts anys, pot permetre’s de plantificar una seixantena d’actors i actrius dalt d’un escenari, fer-los cantar, ballar, dir text, doblar o triplicar papers, i aconseguir que tot encaixi acceptablement. I, a sobre, afegir-hi el luxe de disposar de dues criatures encantadores, la Clàudia Codony i la Marina Martínez, per alternar-se amb desimboltura en el personatge de la petita protagonista, eficaçment secundades per una colla de companyes igualment menudes i divertides.

Obra amb rerefons de crisi

‘Annie’ és un producte “made in Broadway” estrenat el 1977, en plena crisi del petroli, que situa l’acció a començaments dels anys trenta, quan els Estats Units intentaven precisament superar els efectes del crack del 1929 mitjançant les polítiques del “New Deal” impulsades pel president Roosevelt. Com molts d’altres musicals, la peça s’aguanta per un fil argumental feble, maniqueu i de color rosa. Una nena abandonada pels seus pares en un orfenat acaba fent fortuna perquè un multimilionari de passat també humil, l’adopta. Entremig, molt de rotllo americà, inclòs el mateix president i la Casa Blanca. Sigui com sigui, i malgrat les altes dosis de sensibleria que conté, ‘Annie’ ha estat i és un espectacle d’èxit. En la versió de la Sala Cabañes, la feinada remarcable que han dut a terme directors, actors, tècnics i un cor de quinze veus aconsegueix un ritme viu en la successió d’escenes i de números cantats, així com en els moviments coreogràfics. Per contra, el treball pròpiament interpretatiu és l’aspecte més fluix. El vestuari és adient al caire de l’obra, a l’igual que l’escenografia, que combina amb perspicàcia elements hiperrealistes en l’embocadura de l’escena amb d’altres de conformació esquemàtica en el seu interior, per facilitar les mutacions. Amb tot plegat, i més enllà dels encerts dels esforços artístics i tècnics que demostra, que no són pocs, aquesta ‘Annie’ té la virtut de connectar i satisfer el públic. Un públic propi i molt nombrós que forma part també del vastíssim potencial humà de la Sala Cabañes. És en aquest sentit que es pot dir que ‘Annie’ és un espectacle rodó.