www.elperiodico.cat
25 octubre 2009
• Temporada Alta aplaudeix una tragicomèdia de la dona en la dictadura
El grup d’estupendes actrius-cantants.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
GIRONA
Grata sorpresa. El nou exercici de memòria històrica de Josep Galindo i Pablo Ley va acabar amb el públic del festival Temporada Alta aplaudint la frescor d’Alícia ja no viu aquí. Aquesta tragicomèdia de la dona en el franquisme plantejava molts dubtes, malgrat comptar amb uns creadors que ja havien demostrat sensibilitat i ofici, malgrat la punxada de La ruta blava, amb Homenatge a Catalunya i La maternitat d’Elna.
La presència a l’escenari del figurí, la maleta i altres elements ja vistos convidava a pensar en la repetició estètica. ¿Tres quarts del mateix? En algun aspecte de la narració, sí, però no en la forma, en les estimulants coreografies utilitzades per il·lustrar els passatges temàtics ni en la banda sonora, molt ben interpretada per les estupendes actrius-cantants del vibrant elenc.
El recorregut per aquells 40 llargs anys de pèrdua dels drets de la dona s’inicia el 1939. Amb la derrota de la República, l’Alícia del país de les meravelles llibertàries ha deixat d’existir. L’obra comença quan una d’aquelles Alícies surt de la presó i s’enfronta al terrible període del primer franquisme.
PAPER ORNAMENTAL
25 octubre 2009
• Temporada Alta aplaudeix una tragicomèdia de la dona en la dictadura
El grup d’estupendes actrius-cantants.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
GIRONA
Grata sorpresa. El nou exercici de memòria històrica de Josep Galindo i Pablo Ley va acabar amb el públic del festival Temporada Alta aplaudint la frescor d’Alícia ja no viu aquí. Aquesta tragicomèdia de la dona en el franquisme plantejava molts dubtes, malgrat comptar amb uns creadors que ja havien demostrat sensibilitat i ofici, malgrat la punxada de La ruta blava, amb Homenatge a Catalunya i La maternitat d’Elna.
La presència a l’escenari del figurí, la maleta i altres elements ja vistos convidava a pensar en la repetició estètica. ¿Tres quarts del mateix? En algun aspecte de la narració, sí, però no en la forma, en les estimulants coreografies utilitzades per il·lustrar els passatges temàtics ni en la banda sonora, molt ben interpretada per les estupendes actrius-cantants del vibrant elenc.
El recorregut per aquells 40 llargs anys de pèrdua dels drets de la dona s’inicia el 1939. Amb la derrota de la República, l’Alícia del país de les meravelles llibertàries ha deixat d’existir. L’obra comença quan una d’aquelles Alícies surt de la presó i s’enfronta al terrible període del primer franquisme.
PAPER ORNAMENTAL
El muntatge vist a Girona dibuixa amb força la submissió femenina al poder d’un home modelat pel nou ordre, que deixa a la dona un paper ornamental i al servei d’una família d’ideari falangista. La hipocresia del comportament sexual –divertides les pinzellades dedicades a la prostitució–, la recreació del terror de moltes dones durant la nit de bodes, la diferència de classes –unes juguen amb nines Mariquita Pérez i d’altres amb l’austera Pepona– i la generositat del rei de la creació inventant electrodomèstics per fer més suportable el dia a dia femení no són sinó elements al servei de l’opressió.
La mort del dictador Franco, l’arribada del divorci i el temor de la marxa enrere arran del cop del 23-F són ben documentats elements del relat, que és amanit amb cançons com per exemple Perfidia, La chica ye-yé, Soy rebelde, La, la, la, Què volen aquesta gent i altres peces. El muntatge se serveix dels tòpics amb una gran habilitat i agilitat, i entreté des del principi fins al final.
La mort del dictador Franco, l’arribada del divorci i el temor de la marxa enrere arran del cop del 23-F són ben documentats elements del relat, que és amanit amb cançons com per exemple Perfidia, La chica ye-yé, Soy rebelde, La, la, la, Què volen aquesta gent i altres peces. El muntatge se serveix dels tòpics amb una gran habilitat i agilitat, i entreté des del principi fins al final.
