13 d’octubre 2009

Doble triomf de la paraula


www.totmataro.cat
7 octubre de 2009

Inici engrescador del festival ‘Temporada Alta’ amb el llenguatge poètic d’Espriu i la profunditat dramàtica de Shakespeare.
Comas Soler
Fotos: David Ruano

Divendres dia 2, l’estrena del muntatge ‘El jardí dels cinc arbres’ va ser el tret oficial de sortida de ‘Temporada Alta’, el Festival de Tardor de Catalunya que té lloc a les ciutats de Girona i de Salt i que arriba ja a la seva divuitena edició. I només aquest primer cap de setmana s’hi han presentat ja set espectacles pertanyents a gèneres diversos. Un fet que demostra l’amplitud i l’interès de la seva programació i alhora és un bon motiu per a què el públic mataroní decideixi fer-hi una escapada des d’ara fins a desembre. (Per a més informació: www.temporada-alta.cat)

Evocació i homenatge
Amb tots els honors d’inauguració del festival, ‘El jardí dels cinc arbres’, és una proposta calidoscòpica d’en Joan Ollé sobre textos poètics i narratius de Salvador Espriu. L’espectacle, de to elegíac i de factura molt neta, adopta un codi dramatúrgic similar al que el mateix Ollé va utilitzar fa dos anys a ‘Coral romput’, de Vicent Andrés i Estellés, o el que caracteritza ‘El quadern gris’, sobre l’obra homònima de Josep Pla, que es podrà veure el proper 12 d’octubre al Teatre Monumental. En un espai escènic molt senzill, format per graons i rampes de coloració blanca i negra, evolucionen els deu intèrprets i se succeeixen els fragments que evoquen personatges de poble, parents i coneguts, paisatges i carrers, festes i rutines, vinyes, muntanyes i mar. Sempre amb la mort com a teló de fons. És l’Arenys dels estiueigs d’Espriu que la seva ploma trasmuda en Sinera, la pàtria ideal i perduda. Són poesies i retalls de prosa, molts d’ells en primera persona, ben dits per tots els intèrprets –d’entre els que destaquen Joan Anguera i Montserrat Carulla– i subratllats a estones per apunts de música o bé de cançons, que acaben fent propera a l’espectador la trajectòria creativa i vital de Salvador Espriu i, el que és més important, la seva paraula. Un espectacle força rodó en el que no hi falten ni emoció ni humor i que vol ser un doble homenatge: a l’escriptor i a Ricard Salvat, el director que més bé va saber portar la seva obra a escena.

Senzillesa exemplar
El dia anterior, al Teatre de Salt, ja havia tingut lloc la primera de les cinc representacions del ‘Macbeth’ dirigit per Declan Donnellan al capdavant de la cèlebre companyia Cheek by Jowl. Aquest director anglès, que es proclama influït per Peter Brook i que com ell defuig sempre l’ampul·lositat, l’any 2002 ja havia visitat el festival gironí i fascinat els seus espectadors amb un ‘Rei Lear’ llavors interpretat pels joves components de l’acadèmia de la Royal Shakespeare Company. En l’actual proposta Donnellan prescindeix volgudament de qualsevol element escènic que no serveixi per a recalcar el text, per donar sentit al treball dels actors i per facilitar-ne la recepció al públic. L’espai és quasi nu, només flanquejat per uns quants poliedres fets de llistons negrosos. Fins i tot la il·luminació i el vestuari són justos, com de tenebra. Res no és superflu. No hi ha ni parament ni utillatge. Tampoc no es veuen ni dagues ni sang reial. Ni fantasmes, ni cap bosc que bellugui de Birnan a Dunsinane. Tant de prodigi de contenció fa emergir amb més força la paraula de Shakespeare i així el relat de ‘Macbeth’, l’últim dels seus grans malvats, flueix intensament i adquireix tota la seva dimensió tràgica. Des del descabdellament inicial de la maldat compulsiva i la complicitat de la parella protagonista fins al seu esfondrament per dissensió, por, remordiments i follia. Tot plegat servit per una esplèndida interpretació coral que juga minuciosament tant amb el gest, l’acció, les cadències i la composició, com amb les pauses i la immobilitat. Sempre, però, amb una elocució brillant. Una funció memorable.