www.elperiodico.cat
29 de setembre de 2009
• ‘Al cel’ planteja una mirada poètica i se situa en els últims dies de l’insigne autor
• Xavier Albertí porta a l’escena un text de Narcís Comadira sota la fórmula del cabaret
Xavier Frau, Lurdes Barba, Ruben Ametllé, Jordi Figueras (Verdaguer) i Sílvia Ricart, a Al cel.
Foto: ROS RIBAS
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
El diccionari defineix un oratori com una composició dramàtica i musical sobre un assumpte sagrat, que s’acostumava a cantar durant la Quaresma. En mans d’un director tan personal com Xavier Albertí, un oratori es pot presentar en clau de cabaret, en la seva accepció més seriosa, com un joc teatral amb l’espectador a partir de la ruptura de l’anomenada quarta paret. Aquesta és la fórmula ideada per Albertí i pel poeta Narcís Comadira, autor d’Al cel, un oratori per a Jacint Verdaguer, en el seu homenatge al «pare de la llengua catalana», segons Comadira. Aquesta producció del Lliure i d’El Canal s’estrenarà demà a l’Espai Lliure, on estarà tot el mes d’octubre.
«Sóc verdaguerià», va puntualitzar ahir immediatament Comadira en la presentació del que va anomenar un «oratori expressionista». I, des d’aquesta condició de profund estudiós i admirador, s’ha permès la llicència d’escriure un text sobre Verdaguer, en l’àmbit de l’escena, amb tota la llibertat possible. No és una hagiografia ni una biografia, va afegir, d’altra banda, Albertí. «Tradueix la mirada d’un poeta com Comadira sobre un altre, com Verdaguer, a través d’un paisatge d’aquarel·les molt diverses».
HOME, POETA I SANT / Dels cinc personatges del text, només és real el del mateix Verdaguer (Jordi Figueras), tot i que d’un (el misteriós soldat de Lleida que va cuidar l’escriptor) es té constància per una fotografia. L’obra, d’una hora de durada, se situa en els últims dies del poeta, el 1902, i fa salts endavant i enrere en un text que contempla, de manera seqüencial, l’autor de Folgueroles com a home, com a poeta i com a aspirant a sant. Comadira ha enllaçat textos de Verdaguer i d’altres de seus, plens de «trampes» a l’hora de separar-los.
On no n’hi ha és en el recitat sencer de Sum vermis, del llibre Flors del calvari, per la seva condició de «poema meravellós», va explicar Comadira, que té en la figura del narrador de l’obra el seu àlter ego. De Flors del calvari i del pòstum Al cel, que dóna títol a l’espectacle, va manifestar que són els seus «llibres més personals».
Tant Albertí com Comadira persegueixen l’objectiu que Al cel serveixi per despertar l’interès per l’obra de l’autor de Canigó i de L’Atlàntida. «Res més lluny de la nostra intenció que explicar la veritat o mentida de Verdaguer, un autor que no s’ha llegit ni està de moda», va subratllar Albertí. El director també va recordar que es van apropiar la seva figura sectors tan diversos com el nacionalisme català de dretes, els diaris d’esquerres o el franquisme. «Amb l’edició de bitllets amb la seva imatge», va apuntar Comadira.
«El Narcís ha escrit una partitura d’una gran complexitat tècnica, que ha estat un repte per a mi», va dir Albertí. Aquesta partitura recull, segons el seu director, «un viatge cap a la mística a través de l’alliberament personal per la creació literària».
29 de setembre de 2009
• ‘Al cel’ planteja una mirada poètica i se situa en els últims dies de l’insigne autor
• Xavier Albertí porta a l’escena un text de Narcís Comadira sota la fórmula del cabaret
Xavier Frau, Lurdes Barba, Ruben Ametllé, Jordi Figueras (Verdaguer) i Sílvia Ricart, a Al cel.
Foto: ROS RIBAS
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
El diccionari defineix un oratori com una composició dramàtica i musical sobre un assumpte sagrat, que s’acostumava a cantar durant la Quaresma. En mans d’un director tan personal com Xavier Albertí, un oratori es pot presentar en clau de cabaret, en la seva accepció més seriosa, com un joc teatral amb l’espectador a partir de la ruptura de l’anomenada quarta paret. Aquesta és la fórmula ideada per Albertí i pel poeta Narcís Comadira, autor d’Al cel, un oratori per a Jacint Verdaguer, en el seu homenatge al «pare de la llengua catalana», segons Comadira. Aquesta producció del Lliure i d’El Canal s’estrenarà demà a l’Espai Lliure, on estarà tot el mes d’octubre.
«Sóc verdaguerià», va puntualitzar ahir immediatament Comadira en la presentació del que va anomenar un «oratori expressionista». I, des d’aquesta condició de profund estudiós i admirador, s’ha permès la llicència d’escriure un text sobre Verdaguer, en l’àmbit de l’escena, amb tota la llibertat possible. No és una hagiografia ni una biografia, va afegir, d’altra banda, Albertí. «Tradueix la mirada d’un poeta com Comadira sobre un altre, com Verdaguer, a través d’un paisatge d’aquarel·les molt diverses».
HOME, POETA I SANT / Dels cinc personatges del text, només és real el del mateix Verdaguer (Jordi Figueras), tot i que d’un (el misteriós soldat de Lleida que va cuidar l’escriptor) es té constància per una fotografia. L’obra, d’una hora de durada, se situa en els últims dies del poeta, el 1902, i fa salts endavant i enrere en un text que contempla, de manera seqüencial, l’autor de Folgueroles com a home, com a poeta i com a aspirant a sant. Comadira ha enllaçat textos de Verdaguer i d’altres de seus, plens de «trampes» a l’hora de separar-los.
On no n’hi ha és en el recitat sencer de Sum vermis, del llibre Flors del calvari, per la seva condició de «poema meravellós», va explicar Comadira, que té en la figura del narrador de l’obra el seu àlter ego. De Flors del calvari i del pòstum Al cel, que dóna títol a l’espectacle, va manifestar que són els seus «llibres més personals».
Tant Albertí com Comadira persegueixen l’objectiu que Al cel serveixi per despertar l’interès per l’obra de l’autor de Canigó i de L’Atlàntida. «Res més lluny de la nostra intenció que explicar la veritat o mentida de Verdaguer, un autor que no s’ha llegit ni està de moda», va subratllar Albertí. El director també va recordar que es van apropiar la seva figura sectors tan diversos com el nacionalisme català de dretes, els diaris d’esquerres o el franquisme. «Amb l’edició de bitllets amb la seva imatge», va apuntar Comadira.
«El Narcís ha escrit una partitura d’una gran complexitat tècnica, que ha estat un repte per a mi», va dir Albertí. Aquesta partitura recull, segons el seu director, «un viatge cap a la mística a través de l’alliberament personal per la creació literària».