www.elperiodico.cat
14 octubre de 2009
Un català entre argot i col·loquial
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
probablement ni l’espectador més fidel del teatre català deu haver sentit parlar mai de Juli Vallmitjana (1873-1937). Que aquest oblit se solucioni, o com a mínim s’atenuï, és l’objectiu que persegueix el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb un artista polifacètic que, en la seva faceta teatral i narrativa, va retratar els baixos fons de la Barcelona d’inicis del segle XX. La Sala Petita programa des de demà fins al 22 de novembre El casament d’en Terregada, «un viatge amb una tribu que viu al límit, que passa de la gresca a la violència i a la soledat sense transició», explica el seu director, Joan Castells. «Aquesta producció dóna sentit al treball d’un teatre públic», afirma Sergi Belbel, director del TNC.
Vallmitjana va recollir en la seva escriptura un fresc de personatges marginals, primaris, instintius, que tenen translació als nostres temps, segons el director. «A través d’ells es pot entendre la violència que hi pot haver a la sortida d’una discoteca», apunta Castells. La peça gira al voltant d’un personatge, Terregada, present en tota la producció de Vallmitjana. Albert Mestres, que firma l’adaptació, ha refós tres obres de l’autor barceloní per elaborar la dramatúrgia: la novel·la Sota Montjuïc, el monòleg En Terregada, i la que porta el nom del muntatge, El casament d’en Terregada. Aquesta última amb prou feines dura 30 minuts, per això s’ha reelaborat amb el suport d’altres textos.
UN BALA PERDUDA / Vallmitjana va retratar molt bé un tipus especial com Terregada, a qui encarna Ernest Villegas. No en va va arribar a conèixer-lo ja que és un personatge real del seu temps, un bala perduda del barri de Gràcia, amic del vici i de la diversió, cosa que li passa factura.
A Villegas l’acompanya Míriam Iscla al capdavant d’un ampli repartiment amb 16 actors i dos músics. Tots participen en un casament del 1913, una festa que s’inicia a l’hora de dinar en una taverna i s’acaba l’endemà quan surt el sol. «I la gent se’n va a esmorzar pollastre amb samfaina», comenta Castells. El casament passa per la desapareguda platja del Somorrostro, un dels llocs que presenta l’espai escènic.
En el seu descens al submón marginal que defineix la seva producció literària, Vallmitjana va deixar un avís contundent: «Qui no hagi estat mai als barris baixos que no s’atreveixi a muntar aquestes obres». El Raval, afirma Míriam Iscla, és un referent actual, cosa que corrobora el director. «Hem ficat el nas al Raval», afirma Castells, que destaca l’enorme identificació dels actors amb els personatges. A tots aquests tipos tan marginals han intentat dotar-los d’humanitat. «Hem fugit de pretendre entendre’ls; tenen una moralitat diferent», sentencia Míriam Iscla
14 octubre de 2009
Un català entre argot i col·loquial
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
probablement ni l’espectador més fidel del teatre català deu haver sentit parlar mai de Juli Vallmitjana (1873-1937). Que aquest oblit se solucioni, o com a mínim s’atenuï, és l’objectiu que persegueix el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb un artista polifacètic que, en la seva faceta teatral i narrativa, va retratar els baixos fons de la Barcelona d’inicis del segle XX. La Sala Petita programa des de demà fins al 22 de novembre El casament d’en Terregada, «un viatge amb una tribu que viu al límit, que passa de la gresca a la violència i a la soledat sense transició», explica el seu director, Joan Castells. «Aquesta producció dóna sentit al treball d’un teatre públic», afirma Sergi Belbel, director del TNC.
Vallmitjana va recollir en la seva escriptura un fresc de personatges marginals, primaris, instintius, que tenen translació als nostres temps, segons el director. «A través d’ells es pot entendre la violència que hi pot haver a la sortida d’una discoteca», apunta Castells. La peça gira al voltant d’un personatge, Terregada, present en tota la producció de Vallmitjana. Albert Mestres, que firma l’adaptació, ha refós tres obres de l’autor barceloní per elaborar la dramatúrgia: la novel·la Sota Montjuïc, el monòleg En Terregada, i la que porta el nom del muntatge, El casament d’en Terregada. Aquesta última amb prou feines dura 30 minuts, per això s’ha reelaborat amb el suport d’altres textos.
UN BALA PERDUDA / Vallmitjana va retratar molt bé un tipus especial com Terregada, a qui encarna Ernest Villegas. No en va va arribar a conèixer-lo ja que és un personatge real del seu temps, un bala perduda del barri de Gràcia, amic del vici i de la diversió, cosa que li passa factura.
A Villegas l’acompanya Míriam Iscla al capdavant d’un ampli repartiment amb 16 actors i dos músics. Tots participen en un casament del 1913, una festa que s’inicia a l’hora de dinar en una taverna i s’acaba l’endemà quan surt el sol. «I la gent se’n va a esmorzar pollastre amb samfaina», comenta Castells. El casament passa per la desapareguda platja del Somorrostro, un dels llocs que presenta l’espai escènic.
En el seu descens al submón marginal que defineix la seva producció literària, Vallmitjana va deixar un avís contundent: «Qui no hagi estat mai als barris baixos que no s’atreveixi a muntar aquestes obres». El Raval, afirma Míriam Iscla, és un referent actual, cosa que corrobora el director. «Hem ficat el nas al Raval», afirma Castells, que destaca l’enorme identificació dels actors amb els personatges. A tots aquests tipos tan marginals han intentat dotar-los d’humanitat. «Hem fugit de pretendre entendre’ls; tenen una moralitat diferent», sentencia Míriam Iscla