www.avui.cat
29 de novembre de 2009
ÀLEX VICENTE
Eugène Ionesco a la Chapelle Anthenaise durant el rodatge de 'La vase' (1970)
BNF
Eugène Ionesco segueix sent de lectura obligatòria als instituts francesos, però brilla per la seva absència als escenaris. La indiferència amb què França celebra el seu centenari -Slatina (Romania), 26 de novembre del 1909- sembla conseqüència directa de l'escàs interès que desperta en el món de les arts escèniques. Tot i ser un autor fetitxe per als amateurs, sol estar absent dels teatres públics.
L'autor de La cantant calba, obra fundacional del teatre de l'absurd, és objecte de pocs reconeixements, tret d'una destacable exposició a la Biblioteca Nacional de França que recull una substanciosa donació dels descendents del dramaturg, amb manuscrits, fotografies, entrevistes, fragments d'espectacles i documents inèdits, com les imatges d'Orson Welles interpretant El rinoceront a Londres. La mostra descobreix el principal motor que va impulsar l'obra del dramaturg: la renovació dels codis teatrals a partir d'una absència d'acció i de la desestructuració de la llengua com a símbol de l'alienació postmoderna i del que anomenava l'étonnement d'être ("la perplexitat d'existir").
Un tomb reaccionari
Després de l'època de glòria als anys 50 i 60, Ionesco va deixar enrere l'experimentació per adoptar un registre més clàssic i fins i tot reaccionari, amb peces menors i menys conegudes en què contraposa materialitat amb recerca d'espiritualitat, per la qual pren un partit clar. Segons la seva filla Marie-France, Ionesco no va tenir la fe suficient per fer-se monjo, però considerava que l'art era "un substitut de la religió".
Des dels anys 70 fins a la seva mort el 1994, Ionesco s'erigeix en una mena d'"autor oficial", un avantguardista que sembla renegar dels seus inicis subversius de la mà dels patafísics. És nomenat a l'Académie Française i publica a la prestigiosa col·lecció La Pléiade, que dicta el cànon literari de les lletres franceses, i comença a col·laborar al diari conservador Le Figaro, que unes dècades enrere havia boicotejat les seves obres, considerades escandaloses per al gust burgès.
La seva estreta amistat amb Cioran, de suposades fílies nazis, tampoc deixa bon gust de boca entre els intel·lectuals francesos, fet que explica l'actual absència del dramaturg dels escenaris de primera categoria. La Comédie Française no programa cap obra de Ionesco des del 1990. A París, el director del Théâtre de la Ville, Emmanuel Demarcy-Mota, explica que cada cop que intenta programar les seves obres es troba amb "reaccions d'incomprensió i rebuig". Tot i el centenari, aquesta temporada només Luc Bondy, antic assistent de Ionesco i avui director de prestigi, ha aconseguit col·locar un nou muntatge de Les cadires al Théâtre des Amandiers de Nanterre, temple del teatre contemporani francès.
Enmig d'aquesta indiferència, l'excepció és el Théâtre de la Huchette, d'un centenar de localitats, que representa La cantant calba ininterrompudament des del 1957. 17.000 representacions de l'obra que Ionesco va escriure inspirant-se en les frases absurdes d'un mètode per aprendre anglès.
29 de novembre de 2009
ÀLEX VICENTE
Eugène Ionesco a la Chapelle Anthenaise durant el rodatge de 'La vase' (1970)
BNF
Eugène Ionesco segueix sent de lectura obligatòria als instituts francesos, però brilla per la seva absència als escenaris. La indiferència amb què França celebra el seu centenari -Slatina (Romania), 26 de novembre del 1909- sembla conseqüència directa de l'escàs interès que desperta en el món de les arts escèniques. Tot i ser un autor fetitxe per als amateurs, sol estar absent dels teatres públics.
L'autor de La cantant calba, obra fundacional del teatre de l'absurd, és objecte de pocs reconeixements, tret d'una destacable exposició a la Biblioteca Nacional de França que recull una substanciosa donació dels descendents del dramaturg, amb manuscrits, fotografies, entrevistes, fragments d'espectacles i documents inèdits, com les imatges d'Orson Welles interpretant El rinoceront a Londres. La mostra descobreix el principal motor que va impulsar l'obra del dramaturg: la renovació dels codis teatrals a partir d'una absència d'acció i de la desestructuració de la llengua com a símbol de l'alienació postmoderna i del que anomenava l'étonnement d'être ("la perplexitat d'existir").
Un tomb reaccionari
Després de l'època de glòria als anys 50 i 60, Ionesco va deixar enrere l'experimentació per adoptar un registre més clàssic i fins i tot reaccionari, amb peces menors i menys conegudes en què contraposa materialitat amb recerca d'espiritualitat, per la qual pren un partit clar. Segons la seva filla Marie-France, Ionesco no va tenir la fe suficient per fer-se monjo, però considerava que l'art era "un substitut de la religió".
Des dels anys 70 fins a la seva mort el 1994, Ionesco s'erigeix en una mena d'"autor oficial", un avantguardista que sembla renegar dels seus inicis subversius de la mà dels patafísics. És nomenat a l'Académie Française i publica a la prestigiosa col·lecció La Pléiade, que dicta el cànon literari de les lletres franceses, i comença a col·laborar al diari conservador Le Figaro, que unes dècades enrere havia boicotejat les seves obres, considerades escandaloses per al gust burgès.
La seva estreta amistat amb Cioran, de suposades fílies nazis, tampoc deixa bon gust de boca entre els intel·lectuals francesos, fet que explica l'actual absència del dramaturg dels escenaris de primera categoria. La Comédie Française no programa cap obra de Ionesco des del 1990. A París, el director del Théâtre de la Ville, Emmanuel Demarcy-Mota, explica que cada cop que intenta programar les seves obres es troba amb "reaccions d'incomprensió i rebuig". Tot i el centenari, aquesta temporada només Luc Bondy, antic assistent de Ionesco i avui director de prestigi, ha aconseguit col·locar un nou muntatge de Les cadires al Théâtre des Amandiers de Nanterre, temple del teatre contemporani francès.
Enmig d'aquesta indiferència, l'excepció és el Théâtre de la Huchette, d'un centenar de localitats, que representa La cantant calba ininterrompudament des del 1957. 17.000 representacions de l'obra que Ionesco va escriure inspirant-se en les frases absurdes d'un mètode per aprendre anglès.