www.elpunt.cat
20 de desembre de 2009
Milers de persones pujaran a l'escenari aquests dies per fer un paper en els Pastorets
JOAN RIBAS
Girona
Quan el dia dotze de desembre els membres del grup Proscenium entraren a l'escenari del Teatre Municipal per tal de començar a preparar el muntatge dels Pastorets de Girona, que es representen per vint-i-novena vegada, tot just feia unes quantes hores –les de la nit– que havien eixit d'allà els components del Piccolo Teatro de Milà, després d'haver-hi donat una de les més belles lliçons d'art escènic que es recorden a la ciutat. Semblava com si l'alè d'aquells genials artistes encara flotés sobre les taules i entre les cametes. Alguns dels presents maldaven per «ensumar» l'excel·lent aire artístic que havia deixat la formació italiana. Consideraven un honor trepitjar el mateix escenari que tan recentment havien deixat els meravellosos actors italians.
Amb ells acabava la Temporada Alta d'enguany i les vetllades –tan insistents i prolongades– als escenaris del teatre, del Teatre de Salt, de La Planeta i d'altres indrets, havent recollit els fruits d'uns aplaudiments nombrosos i entusiastes. L'art escènic ja no és un estrany a casa nostra, i ha entrat en el programa de moltíssima gent, per bé que hi ha qui es resisteix a seure en una butaca, i es perd les emocions –i a la vegada l'enuig– que les obres escèniques provoquen.
Ara falten quatre dies perquè sigui Nadal, i les formacions d'arreu de Catalunya estan a punt per a les vetllades pastorívoles. Allò que havia estat un sermó escenificat pel mateix rector del poble s'ha convertit en espectacle al llarg de les transformacions esdevingudes en el temps. Tot ha canviat, però l'essència continua sent la mateixa. Els capellans s'han retirat de l'escenari i fins i tot de les vetllades, que no consideren prou representatives de la Veritat de l'Evangeli. En realitat acosten massa el «misteri» al poble, i això no és bo... El misteri ha de ser sempre enigmàtic i impenetrable, perquè si no deixa de ser «misteri». Hi ha un moviment imparable a tot Catalunya per tal de representar unes qüestions que potser molts dels intèrprets avui ja no segueixen ni creuen. Però és igual. Tal com deia Josep Maria de Sagarra: «No hi val ganivet ni ànima dura: és més forta la nit de Nadal.» En aquests dies –que van de Nadal fins a principi de febrer– pujaran a l'escenari milers de persones de tota edat i condició per fer-hi un paper. Aquesta experiència la recordaran tota la vida. Alguna vegada ens hem trobat al tren amb una persona adulta que ens mirava intensament. L'escena sempre és la mateixa: «Vostè no em recorda, però jo havia fet els Pastorets... És clar que llavors tenia deu anys...»
El cas més paradigmàtic el trobem aquest hivern a l'Ametlla de Merola: després de rebre la Creu de Sant Jordi perquè són els Pastorets més antics de Catalunya –1878– que han perviscut fins ara, i de ser felicitats per tothom, varen haver de clausurar el teatre perquè amenaçava ruïna. Aquest Nadal tornaran a representar-los, però en una versió reduïda a l'església parroquial –tal com havien fet el segle dinou–, tornant així als orígens, bo i esperant que l'any que ve renovaran el seu compromís habitual.
A Girona ens vàrem trobar amb el mateix problema: cinc anys representant-los a l'església de Sant Domènec, amb grans dificultats, però que varen assegurar la continuïtat de la tradició, i tornar de nou a un Teatre Municipal renovat, i amb totes les prestacions de tècnica i confort. Ara és un gust treballar-hi, i compartir l'escenari de les grans estrenes tot just acabades.
20 de desembre de 2009
Milers de persones pujaran a l'escenari aquests dies per fer un paper en els Pastorets
JOAN RIBAS
Girona
Quan el dia dotze de desembre els membres del grup Proscenium entraren a l'escenari del Teatre Municipal per tal de començar a preparar el muntatge dels Pastorets de Girona, que es representen per vint-i-novena vegada, tot just feia unes quantes hores –les de la nit– que havien eixit d'allà els components del Piccolo Teatro de Milà, després d'haver-hi donat una de les més belles lliçons d'art escènic que es recorden a la ciutat. Semblava com si l'alè d'aquells genials artistes encara flotés sobre les taules i entre les cametes. Alguns dels presents maldaven per «ensumar» l'excel·lent aire artístic que havia deixat la formació italiana. Consideraven un honor trepitjar el mateix escenari que tan recentment havien deixat els meravellosos actors italians.
Amb ells acabava la Temporada Alta d'enguany i les vetllades –tan insistents i prolongades– als escenaris del teatre, del Teatre de Salt, de La Planeta i d'altres indrets, havent recollit els fruits d'uns aplaudiments nombrosos i entusiastes. L'art escènic ja no és un estrany a casa nostra, i ha entrat en el programa de moltíssima gent, per bé que hi ha qui es resisteix a seure en una butaca, i es perd les emocions –i a la vegada l'enuig– que les obres escèniques provoquen.
Ara falten quatre dies perquè sigui Nadal, i les formacions d'arreu de Catalunya estan a punt per a les vetllades pastorívoles. Allò que havia estat un sermó escenificat pel mateix rector del poble s'ha convertit en espectacle al llarg de les transformacions esdevingudes en el temps. Tot ha canviat, però l'essència continua sent la mateixa. Els capellans s'han retirat de l'escenari i fins i tot de les vetllades, que no consideren prou representatives de la Veritat de l'Evangeli. En realitat acosten massa el «misteri» al poble, i això no és bo... El misteri ha de ser sempre enigmàtic i impenetrable, perquè si no deixa de ser «misteri». Hi ha un moviment imparable a tot Catalunya per tal de representar unes qüestions que potser molts dels intèrprets avui ja no segueixen ni creuen. Però és igual. Tal com deia Josep Maria de Sagarra: «No hi val ganivet ni ànima dura: és més forta la nit de Nadal.» En aquests dies –que van de Nadal fins a principi de febrer– pujaran a l'escenari milers de persones de tota edat i condició per fer-hi un paper. Aquesta experiència la recordaran tota la vida. Alguna vegada ens hem trobat al tren amb una persona adulta que ens mirava intensament. L'escena sempre és la mateixa: «Vostè no em recorda, però jo havia fet els Pastorets... És clar que llavors tenia deu anys...»
El cas més paradigmàtic el trobem aquest hivern a l'Ametlla de Merola: després de rebre la Creu de Sant Jordi perquè són els Pastorets més antics de Catalunya –1878– que han perviscut fins ara, i de ser felicitats per tothom, varen haver de clausurar el teatre perquè amenaçava ruïna. Aquest Nadal tornaran a representar-los, però en una versió reduïda a l'església parroquial –tal com havien fet el segle dinou–, tornant així als orígens, bo i esperant que l'any que ve renovaran el seu compromís habitual.
A Girona ens vàrem trobar amb el mateix problema: cinc anys representant-los a l'església de Sant Domènec, amb grans dificultats, però que varen assegurar la continuïtat de la tradició, i tornar de nou a un Teatre Municipal renovat, i amb totes les prestacions de tècnica i confort. Ara és un gust treballar-hi, i compartir l'escenari de les grans estrenes tot just acabades.