'Rigor mortis', de José Luis Martín, fa riure però necessita actualitzar-se i millorar el ritme teatral
BARCELONA
El plantejament inicial promet. I amb la que està caient és d'allò més oportú. Però a Rigor mortis, la vodevilesca sàtira sobre la societat en què vivim escrita per l'humorista José Luis Martín, li falta consistència teatral. I potser això tingui relació amb el fet que l'autor de Quico el progre debuta en la direcció amb aquest muntatge que s'ha estrenat al teatre Condal.
Entre corones de flors i taüts, els personatges que són al tanatori després d'haver mort diuen la veritat precisament perquè ja no són d'aquest món. Entre ells hi ha un sindicalista del metall jubilat, un as de la petanca rondinaire i seguidor del Betis (Miquel Gelabert) que parla en castellà. El personatge aprofita l'oportunitat que li dóna el fet de ser en aquests llimbs a l'espera de destí en l'eternitat per carregar contra el poder polític i empresarial amb què sempre ha estat enfrontat. I també per denunciar els seus corruptes comportaments en la vida social.
El primer xoc el té amb un representant del Partit Nacionalista Liberal, destacat patrici de Pedralbes (Pep Ferrer). Més tard entrarà en escena un xantatgista conseller de Relacions Cordials amb la Ciutadania (Pere Ventura). La seva dona (Maria Lanau), la noia de bon veure que no falta mai en aquestes comèdies, és l'eix de l'embolic de faldilles d'una història que parteix d'un accident de trànsit. Pep Miràs encarna un funcionari del més enllà per a qui el currículum dels personatges als quals ha de trobar destí després de morts no té secrets.
¿ON ÉS MILLET?
Martín no deixa ni una canya dreta. La part dolenta és que es queda curt, i no només perquè la realitat supera la ficció, sinó perquè la seva càrrega contra les corrupteles dels polítics i els que els envolten i les seves pulles contra les institucions, inclosa l'Església, necessitava actualització. Escrita fa un lustre, abans de casos Millet i Pretòria i amb les devastadors conseqüències de la crisi, uns quants retocs haurien donat un altre aire a la peça.
Al muntatge hi falta ritme. I això es nota en una funció presidida per les sobreactuacions i l'absència d'un bon encaix entre unes situacions i altres. Hi ha un dibuix correcte dels personatges i no hi falten frases agudes juntament amb altres massa previsibles. Miquel Gelabert està per sobre dels altres actors encara que a vegades se'l nota molt forçat.
PUBLICAT PER
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
WWW.ELPERIODICO.CAT
27 DE SETEMBRE DE 2010