Jordi Faura adapta 19 relats de l'escriptor en el muntatge 'L'illa dels monzons'
Els contes de Quim Monzó, afirma el jove director i dramaturg Jordi Faura, són «puntes d'iceberg d'ironia que permeten intuir els monstres de gel que amaguen a sota: la soledat, la misèria de les relacions amoroses, l'avorriment...». Ho explica Faura com a preàmbul del que mostra la sala La Villarroel sota el títol L'illa dels monzons, un muntatge en què adapta 19 breus relats de l'obra Vuitanta-sis contes de l'escriptor barceloní.
D'esquerra a dreta, Pau Roca, Beth Rodergas, Jacob Torres i Mònica Glaenzel, el repartiment de l'obra.
La narrativa parteix del personatge d'un nàufrag que espera ser rescatat. «Ell representa l'espai mental de Monzó; tot passa al seu cap», avança el director. Pau Roca, Beth Rodergas, Jacob Torres i Mònica Glaenzel es multipliquen en un escenari que recrea l'illa del títol i després dóna ales a la imaginació del públic per portar-lo al carrer de Balmes, a un bar o a una habitació d'hotel, espais on es desenvolupen les històries. Totes amb un substrat comú: «Els personatges volen aconseguir alguna cosa, busquen complir els seus somnis i quan ho aconsegueixen, arriba la decepció, el fracàs i sorgeixen nous desitjos», sosté Faura. Una insatisfacció que, segons el seu parer, humanitza l'obra i porta l'autor a transgredir els happy end dels contes clàssics o a vanagloriar-se de l'obsessió d'una dona per la cigala del marit.
Així, Beth és la princesa encantada que quan coneix el príncep blau li surt granota. També, comenta l'actriu, interpreta una pija «guillada» que condueix contra direcció pel carrer de Balmes, una exploradora que arriba a l'illa fugint del rebuig que provoca la seva halitosi o una cantant de festa de Cap d'Any. «El director volia aprofitar que també canto. Interpreto amb la guitarra elèctrica una versió de You're the one that I want, de Grease», afegeix l'artista, que el 16 de novembre presentarà el seu nou disc, Segueix-me el fil, a la sala Luz de Gas.
HUMOR I FRUSTRACIONS
La literatura de Monzó, afegeix Faura, està trufada d'un humor amb molts matisos que li permet crear distanciament amb el que exposa. És el que ha pretès ell en la seva adaptació. «Parla dels anhels, del sexe, la mort... com si es tractés de bromes. Com diria la meva àvia, es burla del mort i de qui el vetlla».
Amb L'illa dels monzons, Faura debuta de rebot en la comèdia. La idea de portar a escena els relats va ser de Carles Canut, que també havia de dirigir l'obra però finalment no va poder per incompatibilitat d'agenda. «Jo em sento més còmode en altres gèneres», afirma el creador de Hikikomori. «El més complex ha estat trobar el to perquè la ironia de Monzó és molt fluctuant, hi ha tocs de Bergman, surrealisme, sarcasme, vodevil... A vegades és molt subtil i d'altres, passat de rosca, descordat». Ha intentat, diu, filar una narrativa «ordenada i coherent». I que porta per moral la màxima de Monzó: «Triomfar en la vida és arribar al punt en què tot t'és tan igual que no anheles cap somni inabastable».
publicat per
imma fernández
www.elperiodico.cat
4 de octubre de 2010