‘Coses que dèiem avui' enceta una molt bona programació del Teatre Monumental
Comas Solerdilluns, 11 octubre 2010 Comenta-la!
Amb una entrada com les de les grans ocasions, divendres passat es va obrir la nova temporada del Monumental amb 'Coses que dèiem avui', el muntatge dirigit per Julio Manrique que aquest estiu ha aconseguit a la Sala Beckett de Barcelona un èxit espaterrant de públic i les millors crítiques de tot el Festival Grec.
Direcció solvent
L'espectacle és una altra mostra del bon ofici de Manrique, ja prou conegut en la interpretació de teatre, cinema i televisió i que cada vegada va a més en la seva faceta de director, motiu del seu recent nomenament al capdavant del Teatre Romea. Després de les interessants posades en escena que van significar 'Els boscos' (2004), 'La forma de les coses' (2008), 'Product' (2009) i 'American Buffalo' (2010), ara ha tornat a evidenciar una especial habilitat per conjuminar rigor i ductilitat en la direcció d'actors, amb els quals estableix una relació còmplice que li permet treure'n el millor.
Senzillesa i gamma de registres
Manllevant el títol de "Things We Said Today", una cançó dels Beatles, Julio Manrique ha relligat amb uns recursos dramatúrgics que tenen en la simplicitat el seu millor valor, tres peces curtes de l'autor nord-americà Neil LaBute (Detroit, 1963). Són tres situacions de desamor entre sengles parelles, totes ben diferents, però que atesten unívocament que la infelicitat és el comú denominador de les seves temptatives amatòries i, per extensió, allò que domina universalment les relacions entre les persones. Tan pertorbadora tessitura és servida amb una mirada propera, quasi íntima, i amb un llenguatge igualment dur i directe. Així els actors són forçats a recórrer una diversitat de registres que van del drama a la comèdia, amb excursos que arriben a l'esperpent quan, correlativament, els relats emfasitzen la indignitat, la revenja i la histèria. Val a dir que tots els intèrprets se'n surten bé. I que tant l'opció escenogràfica d'un restaurant apaïsat que experimenta successius canvis molt subtils com també la modulació de la il•luminació, ambdues servides des de la senzillesa, ajuden a compondre un muntatge notable que, si en el guió té llunyanes reminiscències de David Mamet, en la realització apunta llambregades que per moments fan pensar en Robert Lepage i Àlex Rigola.
La distància, un inconvenient
S'ha de dir, però, que malgrat tots els mèrits que té la proposta de Julio Manrique, la funció de divendres no va ser rodona. I és que 'Coses que dèiem avui' és un virtuós encaix d'elements que on pren sentit és en l'espai reduït i la distància curta, quan actors i públic són a tocar i perceben l'alenada mútua. El seu ecosistema natural és la Sala Beckett i no pas el Teatre Monumental. Aquí, tant les dimensions del local com la llunyania de l'escena –agreujada per una disposició que dificultava l'audició i la lectura dels sobretítols– van pertorbar la distància focal immediata que l'espectador necessita per entrar plenament en el joc de voyeurisme que les tres rondalles de LaBute reclamen. Llàstima. Tot amb tot, un bon tret de sortida de la programació trimestral de l'IMAC.
‘Coses que dèiem avui’, de Neil LaBute.
Direcció de Julio Manrique.
Producció de la Sala Beckett i el Festival GREC.
Teatre Monumental, 8 d'octubre de 2010.
publicat per
comas - soler
www.totmataro.cat
11 de octubre de 2010