Una cosa és l’espera i una altra la submissió

Pepa Plana omple i captiva la nau de Can Gassol amb la seva ‘Penèlope’

Aquest cop, sí: Can Gassol era ple com un ou i la satisfacció va ser general entre el centenar complet d'espectadors que s'hi van poder encabir. I és que divendres passat la cosa no anava de fantasmada. L'escena la va ocupar 'Penèlope', un treball planer, afable i cuidat de la pallassa Pepa Plana que en principi va dirigit al públic adult però que resulta igualment suggerent per als petits.

Trajectòria premiada
'Penèlope' és el cinquè espectacle original d'aquesta pallassa de Valls que porta ja dotze anys de trajectòria i molts premis i reconeixements, tant al país com a fora. Tots cinc els continua girant arreu perquè mantenen la vigència i el favor del públic. A Mataró, però, fins ara s'ha prodigat molt poc. Només hi havia estat l'estiu de 2009 dintre el Festival Shakespeare per presentar 'Giulietta', una divertida transposició en clau de bufonada de les trifulgues dels joves amants de Verona. Llavors ja va demostrar la seva agudesa singular en aconseguir conjuminar una comicitat desbordant i una relectura amb sensibilitat femenina de l'argument d'amor tràgic més famós de la història.

Treball d'equip
I és que Pepa Plana afegeix als seus mèrits personals la traça de saber envoltar-se d'una companyia solvent que es fa notar en la qualitat de la dramatúrgia, el vestuari, la il•luminació, l'attrezzo o els subratllats musicals que potencien la seva faceta interpretativa. I així, si bé és cert que està sola a l'escenari, es nota l'embolcall d'un bon treball d'equip. A 'Penélope' ha comptat com a novetat amb la direcció de Nora Rae, una brillant clown australiana que treballa des de fa més de quaranta anys a Anglaterra i que el 2008 va ser guardonada amb la distinció de Membre de l'Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució al mim i al teatre. També ha tingut l'ajut del Mag Lari, que l'ha assessorada en els trucs d'il•lusionisme que utilitza al llarg de l'espectacle.

El mite, refet
Amb indumentària i nas vermell de pallassa, Pepa Plana desplega una gran dosi d'ironia i d'enginy que sap combinar amb una ingenuïtat captivadora. Aquests components i un ofici de ca l’ample li sobren per mantenir l'interès i el somriure còmplice de l'espectador durant tota la representació. I amb només uns quants elements escenogràfics molt senzills explica tendrament la solitud d'una dona abandonada sense motiu per la seva parella. De cop, com si res, passa a convertir-se en la Penèlope de l'Odissea que espera durant vint anys el seu marit Ulisses, acompanyada només dels seus estris de costura i d’un estrany animaló. Aquesta heroïna d'Homer que recrea Pepa Plana teixeix un fil vermell que s'enganxa sorprenentment a uns estenedors situats a l'entorn de l'escena, dibuixant els diferents espais per on transcorre el periple d'Ulisses com un conte de mai acabar. De manera que fa reviure la travessia marítima del guerrer, l’argúcia del cavall de Troia, les infidelitats amb la nimfa Calipso o les batalles i altres paranys que l'assetgen. De tot i més per compondre una particular mirada crítica que altera la narració del mite grec perquè al final la Pepa-Penèlope talla els lligams que la tenen sotmesa a l’home dominador. I així acaba deslliurada enmig d'un esclat de paperets festius, un sirtaki de circumstàncies i amb tot el públic ficat a la butxaca. De conya.

publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
1 de març de 2011