publicat
per
2 de maig
de 2013
L'actor brilla a la Sala Beckett com a narrador i àlter ego
de Thomas Bernhard en un muntatge de gran intensitat
Tota la mentida de la comunitat artística i intel·lectual de
Viena i, per extensió, la de la societat burgesa que la circumda apareix
retratada, i destrossada, a 'Tala', la teatralitzada novel·la del controvertit
Thomas Bernhard. L'autor no deixa canya dreta, però es mostra autocrític al
referir-se a la relació amb un sistema al qual ni admet ni suporta. Traduïda
per Miguel Sáenz i adaptada per Antonio Fernández Lera i per Gonzalo Cunill,
l'únic intèrpret del muntatge del seu company d'aventures Juan Navarro, l'obra
brilla amb llum pròpia a la Sala Beckett.
La clau de la història està en un sopar organitzat per un
mecenes en honor d'un actor del Burgtheater vienès. La convocatòria es produeix
el mateix dia en què acaben d'enterrar Joana, una ballarina fracassada, que
havia optat pel suïcidi com a única sortida a la seva insuportable situació
artística i personal. Són dos actes amb els mateixos participants separats per
unes hores de diferència i en el cerimonial del qual pesen més les aparences
que la dramàtica realitat.
PRIVILEGIADA ATALAYA
El contrast és demolidor i per donar-hi forma en té prou amb
un explosiu Cunill, que exerceix de narrador i àlter ego de Bernhard. Assegut
en una butaca d'orelleres o donant voltes al seu voltant, es pregunta què està
fent un creador com ell en un lloc com aquest. I des de la seva privilegiada
talaia aprofita l'oportunitat per destrossar els comensals i destrossar una
gastada forma de fer teatre. El
text al·ludeix als artistes comprats-talats per l'Estat-societat.
Per ambientar l'hora i mitja de la funció, i donar algun
descans al protagonista, el muntatge utilitza una pantalla amb imatges d'una
màquina que destrossa uns grans peixos, un bonsai i unes ampolles alineades a
terra sobre uns palets que Cunill va desplaçant a empentes en els seus moments
d'ira. És un recurs metafòric però que no aporta gran cosa al desenvolupament
de la tesi d'una obra indignada. La vigència de la denúncia a una decadent elit
sàviament dosificada pel lúcid neuròtic en què es transforma Cunill és
suficient per edificar sense ornaments una intensa representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada